Esquerra Republicana es troba en una situació en què no es veia des de fa molts anys. Tres patacades electorals consecutives, deixant-se pel camí centenars de milers de vots en l'últim any en aquestes tres eleccions, la pèrdua de la presidència de la Generalitat, que els republicans han pogut atresorar només tres anys en mans de Pere Aragonès, que ja ha anunciat que es retira de la primera línia política amb només 41 anys, amb un Congrés nacional extraordinari convocat d'aquí a mig any, un espai de temps prou ample per posar-ho tot a lloc però també per acabar-ho de desendreçar.
Tot plegat amb una direcció, que feia 13 anys que governava el partit sense sobresalts, sempre amb una tendència electoral a l'alça, de sobte escapçada: la secretària general, Marta Rovira, partidària d'un canvi de lideratges, ha anunciat que es queda al partit fins aquest congrés que se celebrarà menys de dos anys després de l'últim, però que no es presentarà a la reelecció del càrrec; el president, Oriol Junqueras, tot el contrari. Plega després de les europees, que el partit haurà d'afrontar enmig d'aquesta crisi i liderant la coalició d'Ara Repúbliques tot i treure pitjors resultats a Catalunya que EH Bildu i el BNG al País Basc i Galícia, respectivament, i ja sense el càrrec de president començarà un "període de reflexió" per escoltar la militància d'igual a igual, sense en cap cas renunciar a presentar i optar de nou a ser president del partit.
Originalment, els estatuts fixaven que el temps màxim que una persona pot ocupar aquest càrrec són 12 anys —Junqueras i Rovira van superar aquest llindar el 2023—, el 2019 es va introduir una modificació que aclaria que en cas que els càrrecs no haguessin pogut dur a terme les seves funcions "a conseqüència de la repressió política (presó, inhabilitació, exili o causes polítiques pendents de judici) i dels efectes de la repressió sobre els seus drets polítics, aquest termini quedarà suspès". Junqueras continua inhabilitat -deixarà d'estar-ho quan entri en vigor l'amnistia- i Rovira a l'exili des del 2018.
Efecte dominó
La setmana postelectoral ha estat molt intensa pels republicans. Ja la mateixa nit en què es va constatar la pèrdua de fins a 13 diputats —una patacada només comparable amb la del 2010 que va portar el partit a una renovació que culminà amb l'arribada a la direcció de Junqueras i Rovira— Aragonès va avançar que s'assumirien responsabilitats individuals mentre en reclamava de col·lectives. L'endemà mateix les va concretar, anunciant que deixava la primera línia política —va entrar al Parlament per primer cop el 2006, però ja feia anys que era portaveu de les JERC— i que ni tan sols recolliria l'acta de diputat. Ja havia avançat que no seria vicepresident de cap Govern de coalició i sent tercer a les eleccions tampoc no podia ser cap de l'oposició. L'endemà dimarts, Oriol Junqueras publicava una carta en el sentit contrari d'Aragonès, assegurant que se sentia "amb força" per continuar liderant el partit.
Dimecres, l'Executiva es va reunir durant més de quatre hores d'intens debat i com a resultat d'aquella trobada en va sortir una data pel Congrés extraordinari del partit -normalment se celebren cada quatre anys- pel 30 de novembre i un comunicat anunciant que Junqueras dimitirà després de les europees i que començaria un període de reflexió. Pocs minuts després, Marta Rovira va publicar una carta a les xarxes anunciant la seva decisió de no repetir com a secretària general del partit, defensant una "transició serena" cap a nous lideratges i subratllant que el seu partit no pot "reproduir lideratges messiànics" contra els quals ha clamat Esquerra durant la campanya, disparant contra Carles Puigdemont i Pedro Sánchez. Dijous, Junqueras va comparèixer en roda de premsa per explicar la seva decisió, rebutjant atribuir-la a la pressió de l'Executiva i remarcant que passarà aquests mesos mirant de reconnectar amb la societat. I divendres, Sergi Sabrià, s'alineava amb Rovira i Aragonès i anunciava que tan bon punt hi hagi un nou Govern —ell és viceconseller en funcions— deixarà la política institucional.
Debat responsable o crisi de partit?
Aquesta situació dins el partit arriba després dels mals resultats a les catalanes, que són el punt culminant a un cicle electoral molt dolent, després, això sí, d'un de molt bo amb la victòria dels republicans a les generals del 2019, el triomf a les municipals que els va portar a guanyar a Barcelona, Lleida i Tarragona i treure bons resultats a l'àrea metropolitana, un dels objectius de Junqueras, i la presidència de la Generalitat d'Aragonès després de superar Junts el febrer del 2021.
Tot i que aquesta desfeta ha estat l'espurna que ha acabat provocant un debat intern inèdit en els últims anys, les diferències venen de lluny. Dins el partit, hi ha qui circumscriu aquesta discussió al debat lògic després d'una derrota tan important com aquesta i es felicita perquè aquest hagi arribat tan enllà fins al punt de convocar un congrés extraordinari només una setmana després. Com també hi ha qui defensa que s'ha d'anar molt més enllà amb aquesta renovació, que també hauria d'afectar a Junqueras i no només a Rovira i Aragonès. Són persones que reclamen fer un foc nou real dins el partit fent pujar a persones dins la formació que fins ara estaven en un segon pla per començar una nova etapa.
La situació de Junqueras
Un dels problemes que es presenten en aquest sentit és el buit de nous lideratges, ja que, lamenten aquestes veus, no s'ha promocionat altres perfils durant la direcció de Junqueras i Rovira quan tot sortia bé a la formació, amb bons resultats arreu i assolint grans quotes de poder. També el risc que finalment després d'aquest període de reflexió que començarà després de les europees, Junqueras confirmi la seva voluntat de repetir com a president del partit i que ningú opti per presentar una candidatura alternativa.
A l'altre costat de la balança, hi ha qui reconeix a Junqueras el seu dret de continuar al capdavant del partit, assenyalant la repressió que ha patit per part de la justícia espanyola arran de l'1 d'octubre i recordant que durant la seva presidència s'han aconseguit els millors resultats de la formació des de la transició democràtica, destacant el milió de vots en les generals de l'abril del 2019, encapçalada per Junqueras en ple judici als presos polítics. En la mateixa línia destaquen que és un dels líders més coneguts al país (segons el CEO d'aquest abril sap qui és un 94% dels catalans, xifra que només supera Carles Puigdemont) i un dels líders millors valorats: segons la mateixa enquesta, els catalans l'aproven amb un 5,1 de nota, només per darrere de Jaume Asens (5,5) i significativament superior a la resta dels rivals. Els catalans són molt crítics a l'hora de posar nota als seus representants polítics. El seu aprovat pelat es deu al fet que només el suspenen els votants de dretes, mentre que els del PSC, comuns, CUP i Junts li donen més d'un cinc.
Decisions pendents: o investir Illa o repetició electoral sense candidat
Tota aquesta discussió coincideix amb la ressaca postelectoral d'uns comicis que han deixat una aritmètica parlamentaria complicadíssima en una cambra on l'independentisme ha perdut la majoria absoluta de la qual ha gaudit els últims anys. L'únic en què han anat coincidint els dirigents d'Esquerra que s'han pronunciat públicament és que cal anar a l'oposició després que PSC i Junts hagin quedat per damunt seu, uns partits a qui acusen de voler fer caure el Govern republicà d'Aragonès durant tota la legislatura passada, instant-los a ells a posar-se d'acord per formar govern. Salvador Illa, guanyador dels comicis, aposta per un tripartit d'esquerres, però totes les veus coincideixen en el fet que seria pràcticament un suïcidi investir a Salvador Illa i entrar al seu Govern. Només Joan Tardà, que ja no té cap càrrec orgànic, ha reclamat que no es bloquegi la investidura del socialista. Quan els republicans pacten amb els socialistes, són castigats a les urnes, tal com va quedar demostrat el 2010 i ara de nou.
Una altra opció és investir Salvador Illa, que necessitaria els vots afirmatius d'ERC i comuns, però sense entrar al Govern. Mentrestant, Carles Puigdemont insisteix a intentar una investidura amb els vots d'ERC per la qual és imprescindible l'abstenció del PSC, fet que sembla impossible i que els republicans descarten: reclamen que Junts s'asseguri abans aquesta abstenció abans d'entrar a discutir-ho. Amb tot, veus com la de l'exalcalde de Vilassar de Mar, Damià del Clot, ha apostat per aquesta via.
Investir Illa, contra qui els republicans han carregat molt durament durant la campanya per allunyar-se del catalanisme i les polítiques d'esquerres que enyoren de l'època de Margall, sembla un mal negoci que els podria provocar perdre encara més suports. L'alternativa, però, no sembla gaire millor: una repetició electoral el mes d'octubre, abans de celebrar-se el congrés que ha de redefinir l'estratègia del partit. A més, les haurien d'afrontar sense un candidat clar a hores d'ara, amb Junqueras (que només ha estat candidat "efectiu" el 2012, fa més d'una dècada) encara inhabilitat i amb Aragonès esborrat del mapa. Sigui quina sigui la decisió dels republicans, no la prendran amb Junqueras al capdavant, sinó que l'encarregada de comandar les negociacions serà Rovira des de Suïssa i haurà de comptar amb el vistiplau de les bases del partit.