Pedro J. Ramírez té un particular instint per olorar la sang i avançar-se a assenyalar les víctimes d'una crisi i fins i tot les mateixes crisis. Que li preguntin a Rodrigo Rato, per exemple, o a Iñaki Urdangarín. El seu editorial d'aquest diumenge és una diana sobre la cara de Soraya Sáenz de Santamaría, la vicepresidenta del govern espanyol, en el seu paper de virreina de Catalunya. Carrega tota la responsabilitat de la situació en ella ("Catalunya era vedat exclusiu de la Soraya"), la gestió de la qual qualifica de "fracassos estrepitosos", "calamitosa", "res de res", etcètera.

En veritat no és un editorial. És una metralladora giratòria.

Pitjor que res, segons el director d'El Español, és que malgrat el poder omnímode de què disposava la vicepresidenta, les eleccions del 21-D a Catalunya no acabaran amb una "majoria constitucional".

Conclusió: Soraya dimissió. Per dos càrrecs. Un, la carpeta catalana, en què "totes i cada una de les fases de la seva actuació s'han saldat amb fracassos tan estrepitosos com perquè algú amb més sentit del pudor hagués fet un pas al costat". Dos, la retirada de l'euroordre ("una catàstrofe tant per al prestigi d'Espanya com per a l'autoestima dels espanyols"), "que [hauria d'anar] acompanyada de destitució del general Sanz Roldán com a director del CNI i/o per la dimissió de Sáenz de Santamaría com a vicepresidenta del govern espanyol".

'Papaíto Piernas Largas'

De la fúria de Pedro J. tampoc no se salven Mariano Rajoy ni la premsa madrilenya. El primer ("Papaíto Piernas Largas de les tires còmiques del segle passat") per "promocionar la seva Annie la Huerfanita", de les "derrapades de conductora èbria" de la qual n'és "responsable final". Si no es produeix a Catalunya "el miracle d'una majoria constitucional que, de moment, cap sondeig ni remotament no olora, serà a Rajoy a qui esperarem després de Nadal, amb el 'segon sobre' a la mà".

La premsa de la capital l'acusa de passar de puntetes per la gestió de la vicepresidenta per "la rendició dels principals mitjans (...) al pessebre monclovita que gestionen [els] comissaris polítics [de Sáenz de Santamaría]". Més endavant parla de "periodistes servils i (...) editors traïdors que conspiraven per apunyalar els qui no eren ni una cosa ni l'altra, (i) s'arrossegaven com a catifes als seus peus [de Soraya, esclar]".

Soraya, Soraya, Soraya. El focus de la seva catilinària no se'n surt bé de cap. No va preveure ni va alertar dels plans d'exili de Puigdemont ("No ho va fer perquè era a la lluna de València o perquè Catalá i Zoido no són prou sorayos com per compartir-hi els seus dossiers i tràfecs?"); va enviar "Rajoy i el rei Felip a l'insultòdrom de la manifestació posterior a la matança islamista de la Rambla"; "la calamitosa gestió de la jornada de l'1-O, amb els seus pals de cec a tot arreu", i "la més inapropiada, inconvenient i desenraonada convocatòria electoral que es pugui imaginar, fruit de la precipitació i la por".

No falten anècdotes sucoses. Després de l'1-O, "una de les grans agències de qualificació de riscos va arribar a preguntar formalment a un [ministre] si Espanya es precipitava cap a una nova guerra civil".

El 155 dur

El rovell de l'ou de la cosa és Catalunya. Els plans del 155 havien de ser altres. "Com acaba de declarar a El Español, gairebé a punt de plorar, un compungit García Albiol, el seu era 'un 155 d'un any o any i mig', no només per 'corregir les desviacions' calcificades en competències clau de la Generalitat, sinó per donar temps a què la justícia perseguís, jutgés i condemnés els colpistes de l'1-O i la DUI, traçant la línia infranquejable de les penes d'inhabilitació que els hagués impedit de ser candidats".

Contribuirien a aquests desitjos d'Albiol dos factors poderosos, segons Pedro J. Primer, la decisió "del president de la Sala Segona [del Suprem, Pablo Llarena] (...) que (...) estava en condicions de culminar la seva feina en la meitat d'aquell termini màxim". Segon, que "PSOE i Ciudadanos (...) havien donat ja per bo el lapse de sis mesos per a la convocatòria i per tant de vuit per posar les urnes". Conclusió: "Hauríem tingut eleccions el curs que ve i amb els deures polítics i penals fets", és a dir, amb l'independentisme polític a la presó (per "delictes gravíssims"), l'independentisme civil acoquinat davant la repressió, i el camp electoral lliure per als partits unionistes.

Si Pedro J. representa algunes sensibilitats del Madrid del poder i els negocis, el projecte d'aquest món no era (no és) molt falaguer per a la Catalunya del 155 ni segurament per a la de després del 21-D.

Lamentablement per al periodista de La Rioja, la versió dura del 155 no va poder ser perquè "a l'hora de la veritat, va resultar que la Soraya no tenia cap pla ni per impedir el xoc de trens ni per afrontar-lo, tampoc tenia cap pla per aclarir la via després de l'esclafament. (…) No tenia un disseny burocràtic, ni un full de ruta polític, ni una estratègia de comunicació. Res de res".

El tancament és dramàtic i tremendista: "La Soraya o la borratxera del poder sense consistència. El seu és l'últim exemple de com es construeixen grans bastides sense res sòlid darrere".