En un llibre d'autoajuda vaig llegir que un líder és un home que quan vol una cosa, s'aixeca i va a buscar-la. Pedro Sánchez seria una mica això: un guapo d'anunci, amb un vernís de vanitat ingènua i quixotesca.
Als 26 anys ja deia que seria secretari general del PSOE i president d'Espanya. Llavors només l'admiraven els amics. Sobretot perquè allà on posava l'ull, tirava la canya i pescava. Poc abans havia deixat el bàsquet, conscient que mai no seria un jugador brillant i havia aconseguit una beca per treballar en el grup socialista de Brussel·les tot i tenir un coneixement d'anglès precari.
Fill d'una família benestant de Madrid que llegia El País, Sánchez es va afiliar al PSOE als 21 anys. Era l'època de l'última victòria de Felipe González, aquella que va obrir el pas a una tortuosa renovació de cares. Des d'aleshores, ha donat proves de tenir tanta ambició com confiança en ell mateix.
Després de Brussel·les, va aconseguir que Carlos Westendorp se l'endugués a Bòsnia en una missió de pau. L'any 2000 va entrar en l'estructura del partit de la mà de Pepe Blanco, el secretari d'organització de Rodríguez Zapatero. A diferència d'altres nois de Blanco, que ara formen part del seu equip, va prosperar a empentes i rodolons.
El 2003 va concórrer a les municipals de Madrid i no va entrar per una mica. El 2008 i el 2011 va anar a les llistes pel Congrés i tampoc no va ser escollit per pèls. En tots tres casos va aconseguir ocupar una cadira de rebot, per substituir una baixa.
El 2010, abans de quedar fora per tercera vegada, va guanyar el premi que donen els periodistes parlamentaris al diputat revelació. Això no va fer que se'l deixés de considerar l'aneguet lleig del grup de nois de Blanco. Diuen que el secretari d'organització li donava les feines més feixugues.
Els companys de l'escola no recorden Sánchez com un nen brillant, però Susana Díaz també es va pensar que era beneit –"el guapito", l'anomena– i així li va regalar la victòria a les primàries
El 2011, quan tothom ja creia que es rendiria, Sánchez es va posar a fer una tesi sobre la diplomàcia espanyola. Diuen que la va enllestir en un temps rècord, 18 mesos. Tenia la idea de dedicar-se a la docència mentre no millorés la seva sort en el partit, però aviat va tornar al Congrés i va passar a combinar el doctorat amb responsabilitats polítiques.
La tesi està dipositada a la Universitat Camilo José Cela, i va ser qualificada amb un Cum Laude. Quan Sánchez va guanyar les primàries, però, la premsa la va anar a buscar i els especialistes l'han trinxada i escarnida. Els fragments que han transcendit són d'una banalitat inenarrable. Reforcen la seva imatge d'home insubstancial, encimbellat per vernissar el règim.
Curiosament, el nom de Sánchez va començar a sonar en la presentació del llibre que va publicar a partir d'aquesta tesi, a la qual va assistir la cúpula del PSOE per sorpresa dels periodistes. Els companys de l'escola no el recorden com un nen brillant. Susana Díaz també es va pensar que era beneit –"el guapito", l'anomena, la política grassoneta– i així li va regalar la victòria a les primàries.
L'ambiciosa presidenta de la Junta d'Andalusia volia arribar a la secretaria general per aclamació. Malgrat que alguns barons li van donar suport, Eduardo Madina, el seu principal rival, es va negar a retirar-se. Sánchez feia temps que es preparava per reivindicar un lloc preeminent en el partit, però va esperar que Díaz renunciés, per formalitzar la candidatura. Aleshores, Díaz va ordenar als seus homes que li donessin suport per fotre Madina i comprar un home de palla.
Sánchez ha envellit –o dissimula menys l'edat per donar-se un aire d'experiència–, però sap entomar les punyalades i no hi ha ningú al PSOE que cregui tant com ell en les seves possibilitats
Sánchez va fer més de 40.000 quilòmetres amb el seu Peugeot 407 per donar-se a conèixer entre els militants. En ple apogeu de cares noves, el juliol del 2014 es va convertir en secretari general del PSOE.
Vestit amb camisa blanca i texans, el cabell jove i la pell fresca com si acabés de sortir d'una piscina de nou ric, el dia de la victòria va anunciar el principi de la fi de Mariano Rajoy. Ho va dir amb un aplom que no es veia des de feia 10 anys, quan Zapatero es va convertir en president contra pronòstic. Des de llavors, Sánchez ha envellit –o dissimula menys l'edat, per donar-se un aire d'experiència–, però ha demostrat que sap entomar les punyalades i que no hi ha ningú al seu partit que cregui tant com ell en les seves possibilitats.
Si treu un vot més que Rajoy pot ser president i si treu un vot menys que Rivera, de la seva cara de Casanova llatinoamericà que pica l'ullet a les dones, no en quedarà ni la calavera
En el mítings Sánchez diu que només necessita un vot més que Rajoy per governar. Això li permet atraure el vot útil dels centres urbans, proclius a Podemos o Ciutadans, i reservar-se la possibilitat de desbancar el PP tot i tenir menys diputats.
Vés a saber si un tripartit de guapets és el que li falta a Espanya. Sánchez, Iglesias i Rivera són la versió pop de l'Espanya de la transició. Espanya vol tornar a sentir-se guapa, jove i democràtica, sense haver d'alçar la bota del coll de Catalunya. De vegades, els triumvirats funcionen, sobretot quan la lluita pel poder té un component més generacional que ideològic.
Sánchez té més a perdre que Iglesias i Rivera, però també hi pot guanyar més. Si treu un vot més que Rajoy pot ser president i si treu un vot menys que Rivera, de la seva cara de Casanova llatinoamericà que pica l'ullet a les dones, no en quedarà ni la calavera.
Aquest perfil va ser publicat el 4 de desembre del 2015
