Estem tot just a l'equador de la legislatura a Espanya. En molt poques setmanes, el primer govern de coalició des de la Segona República bufarà les espelmes dels dos anys. I tot i així, les enquestes proliferen com si estiguéssim en plena precampanya electoral. A una banda, els baròmetres mensuals del CIS, que continuen situant el PSOE de Pedro Sánchez clarament al capdavant. A l'altra, les enquestes que publiquen els mitjans de comunicació, especialment els de l'òrbita conservadora, que obren la porta a una majoria del PP i l'extrema dreta de Vox. Les eleccions generals no estan previstes fins a finals de 2023, si s'esgota la legislatura. Abans hi ha tot un cicle electoral amb les andaluses del 2022, les municipals i autonòmiques del 2023 i qui sap si algun avançament electoral. Però els rumors d'anticipades a l'Estat no ha desaparegut mai de l'ambient. Fins i tot l'exguru de La Moncloa, Iván Redondo, ha apuntalat aquesta opció. La temptació hi és i està només en mans de Pedro Sánchez. Però, hi té incentius? A continuació algunes de les claus del que hi ha per davant.
El nou cicle electoral
Les primeres eleccions marcades al calendari polític espanyol seran les d'Andalusia. El govern del popular Juanma Moreno amb Ciutadans veurà com finalitza la seva legislatura la pròxima tardor. Però l'escenari d'avançament fa mesos que plana sobre l'ambient (el PSOE es va apressar a escollir candidat abans de l'estiu). Com també ho comença a fer a Castella i Lleó, on el govern del PP (en coalició també amb Cs) tem una segona moció de censura del PSOE, que aquest cop sí que fructifiqui. Després ja venen les previstes: municipals i autonòmiques a la majoria de comunitats el maig del 2023. En aquest context convuls, el politòleg Lluís Orriols, professor de la Universitat Carlos III de Madrid, creu que és d'hora per a establir conseqüències electorals, però sí que creu que servirà per a veure fins a quin punt estan consolidades les formacions avui, des dels partits del govern espanyol fins a l'auge de l'extrema dreta de Vox. A partir d'aquí, es poden precipitar les decisions o es pot optar per esgotar la legislatura. Per la seva part, Javier Lorente, professor de ciència política de la Universitat Rey Juan Carlos, creu que els socis de La Moncloa tenen interès a continuar al poder en uns anys que tindran "molts diners per gastar i previsions econòmiques positives". Al PSOE li interessa perquè "com més duri el govern menor record de la covid"; a Podemos "perquè necessita temps per a reconstruir l'espai polític".
L'evolució de l'economia
Molts economistes consideren la inflació com l'impost dels pobres, perquè són els qui més acabant pagant-ne les conseqüències a la seva butxaca i en el seu dia a dia. S'està veient durant els últims mesos, amb els preus desbocats de la factura de la llum, que no semblen revertir-se. A això caldrà sumar-hi la recuperació de l'economia després dels estralls de la pandèmia, la gestió que es faci dels fons europeus i les reformes compromeses amb Brussel·les. En el record encara hi ha el llegat de la crisi econòmica i financera del 2008. Lluís Orriols assenyala com hi ha connexió "molt directe" entre la situació econòmica i les perspectives electorals i que les dades macroeconòmiques clàssiques, com el creixement o la creació d'ocupació, juguen a favor del govern espanyol. Ara bé, el politòleg també constata que aquests indicadors ja no són tan útils, i que n'hi ha d'altres, com els rebrots de la pandèmia, el preu de la llum o la incertesa pels subministraments internacional, que estan alterant la percepció dels ciutadans. "La Moncloa ha de fer una reflexió: o no ho trasllada bé, o les coses realment no estan tan bé", planteja Orriols.
Efecte Yolanda Díaz?
L'espai d'Unidas Podemos semblava haver tocat ja sostre electoral. De fet, va entrar a La Moncloa amb els seus números històrics més baixos. Però la retirada de la primera línia del desgastat Pablo Iglesias ha fet emergir un nou fenomen, ja batejat com a efecte Yolanda Díaz. La vicepresidenta segona aspira a enterrar la marca de Podemos i construir un Frente Amplio a l'espanyola que aglutini tota l'esquerra a l'esquerra del PSOE. Les últimes enquestes del CIS li donen millor nota ciutadana que al president Pedro Sánchez i fins i tot Iván Redondo pronostica que podria ser la pròxima presidenta d'Espanya. Javier Lorente assenyala com el seu lideratge és ben avaluat, perquè representa el retorn a la "transversalitat", però també constata que "els lideratges no ho són tot". En aquest sentit, continua el politòleg, haurà de saber "conjugar la bona avaluació ciutadana amb les polítiques que aconsegueixi aplicar". Ara bé, Lorente és escèptic amb les possibilitats reals que tingui més enllà de "tapar algunes fuites". Per la seva part, Lluís Orriols creu que "en termes teòrics" Yolanda Díaz pot fer mal a Pedro Sánchez, perquè és "no és percebuda com a radical" i està penetrant en tot l'espai del centreesquerra. Una altra cosa ben diferent, afegeix, és que sigui capaç de posar d'acord tots els partits que haurien de confluir. "Ser general sense exèrcit és molt difícil", avisa el professor de la Universitat Carlos III.
Espanya Buida(da)
El novembre del 2019, Terol Existeix va fer el primer cop damunt la taula, arrencant un diputat al Congrés i dos senadors en un territori despoblat que se sentia oblidat i exclòs pels partits tradicionals i pels centres de decisió. Ara el fenomen amenaça de multiplicar-se i aspira a marcar la governabilitat de l'Estat. El pròxim gener, la plataforma Espanya Buidada anunciarà la fórmula que farà servir a les pròximes eleccions generals, però ja s'han publicat enquestes que els atorguen fins a quinze escons, dos més dels que té ara ERC. Vol tenir presència en almenys 25 províncies de les dues Castelles, Extremadura, l'Aragó, Navarra, La Rioja, Galícia i Andalusia. Lluís Orriols indica que és molt difícil saber a qui robaran més vots, però per contrari és fàcil predir a qui poden robar més escons: el PP i el PSOE, que tradicionalment s'han endut amb facilitat els escons de les circumscripcions més petites. Són unes candidatures, argumenta, que poden rascar per totes bandes, perquè no plantegen el debat en els esquemes ideològics clàssics de dreta-esquerra, sinó en l'eix "centre-perifèria, urbà-rural". La percepció de Javier Lorente, en canvi, és que pot acabar perjudicant “la majoria de la dreta amb l’extrema dreta”. Assegura que és per “pura mecànica del sistema electoral”, perquè competiran pel tercer o quart escó d’aquestes províncies. Si bé precisa que encara queden moltes incògnites, el professor de la Rey Juan Carlos creu que “pot canviar el panorama per complet”.
Reorganització de la dreta
A l'esquerra espanyola tot just estan començant els moviments de reorganització del tauler, però a la dreta aquests treballs estan molt més avançats. On abans hi havia tres marques, ara va camí d'haver-n'hi dues: el PP com a partit central (que devoraria l'espai d'un Ciutadans en descomposició) i l'extrema dreta de Vox. Menys a nivell estatal, totes dues formacions ja han demostrat que no hi ha cordons sanitaris a l'europea i que no fan fàstics a anar de la maneta. Malgrat tot, Javier Lorente no creu que aquesta reorganització canviï substancialment el panorama. El politòleg recorda que Ciutadans ja va quedar “molt tocat” a les últimes eleccions generals del 2019 i que el PP simplement pot acabar d’absorbir aquest votant. Orriols afegeix que el PP estaria abocat a una sola majoria possible: la de Vox.
I Catalunya?
El conflicte polític català és l'etern elefant a l'habitació de la política espanyola. S'ha intentat reconduir la situació en els últims tres anys. El president Pedro Sánchez ha acabat acceptant muntar una taula de diàleg sobre el conflicte i ERC ha ofert estabilitat al govern de coalició arribant a acords a Madrid. De moment, però, l'aliança no està exempta de tensions, com demostra la polèmica pel blindatge del català a la llei audiovisual. Malgrat tot, Lluís Orriols considera que tant el PSOE com ERC tenen incentius per a mantenir aquesta aliança estratègica, que permet superar la "convulsió" i "començar a fer política". Però caldrà que aquesta estratègia doni fruits com a mínim visibles. "Una cosa és jugar aquesta lliga, l'altra és acabar en posicions de descens", conclou el politòleg de la Universitat Carlos III. Javier Lorente planteja un interrogant: “Caldria preguntar-se què volen realment els actors amb aquests instruments, si són una simple pantalla per a tirar endavant o no”. Però, en qualsevol cas, té la sensació que “tot aguantarà”. Perquè té més guanys potencials que perjudicis.