Els duelistes és una novel·la curta de Joseph Conrad que Ridley Scott es va encarregar de convertir en pel·lícula. Narra la història de dos oficials de l'exèrcit de Napoleó, Gabriel Feraud i Armand d'Hubert, encarnats a la pantalla per Harvey Keitel i Keith Carradine. El primer, colèric i enfurismat per una ofensa ridícula, no para de desafiar el segon en un inacabable duel, que es reprèn un cop i un altre al llarg de 15 anys, resseguint el recorregut de les tropes napoleòniques per Europa, des d'Estrasburg, passant per Schleswig-Holstein o Moscou i acabant a Waterloo.

Tot i que no sigui espasa en mà com els hússars de Napoleó i salvant les distàncies d'aquesta història ambientada en una Europa imperial metrallada pels conflictes bèl·lics, també el jutge instructor del Suprem Pablo Llarena i el president a l'exili, Carles Puigdemont, han arrossegat el seu torcebraç per mitja Europa durant gairebé vuit anys. L'instructor ha batallat per tancar el president en una presó espanyola, mentre el polític independentista s'ha escapolit un cop i un altre de les ofensives del magistrat, alhora que ha intentat apartar-lo del seu cas amb l'argument que el Suprem no és el jutge predeterminat per llei.

Un torcebraç de vuit anys

La batalla s'ha disputat als tribunals de Bèlgica, que van negar a Llarena la competència del Suprem; a Alemanya, que no va acceptar extradir Puigdemont per rebel·lió i només va donar llum verda a què fos jutjat per prevaricació; i a Itàlia, que va detenir Puigdemont a Sardenya en resposta a una euroordre, però el va deixar anar hores més tard a l'espera que el TJUE decidís sobre la seva immunitat. L'enfrontament entre el jutge i el polític independentista ha donat peu a sentències del TJUE, que el 31 de gener del 2023 va admetre la falta de competència del Suprem i va crear la figura del Grup Objectivament Identificable (GOI), però també s'ha ventilat en debats i votacions al Parlament Europeu, en què Espanya va suar la cansalada per tirar endavant el suplicatori contra els eurodiputats independentistes.

La conclusió és que després de gairebé 8 anys, el jutge no ha aconseguit extradir Puigdemont i pel camí ha hagut d'encaixar diferents -i sorolloses- derrotes. Però el president a l'exili tampoc no ha aconseguit tots els suports que esperava ni ha pogut tornar a Catalunya, perquè malgrat que Junts va acordar una llei d'amnistia a canvi de votar la investidura de Pedro Sánchez, el darrer servei del jutge Pablo Llarena ha estat negar als exiliats la mesura de gràcia. El jutge instructor va argumentar el passat mes de setembre que amb el referèndum de l'1-O Puigdemont i els consellers van obtenir un benefici i, per tant, es van enriquir, "perquè van usar fons públics i no de la seva butxaca" per organitzar-lo. A partir d'aquest argument tan pelegrí, el magistrat els va aplicar l'excepció prevista a la llei per deixar fora de l'amnistia els casos de malversació amb enriquiment personal. 

Amnistia

El darrer pols -de moment- entre Llarena i Puigdemont es va escenificar aquest dilluns al Tribunal Suprem, on es va celebrar la vista del recurs que els exiliats van presentar contra la decisió del jutge instructor de negar-los l'amnistia. Les defenses, que aquest cop van comptar amb el suport de la fiscalia i l'advocacia de l'Estat, van reclamar que el jutge respecti la decisió del legislador i apliqui la llei respectant-ne la lletra i l'esperit. Però, a més, l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va assenyalar la darrera bala que es va dipositar entre l'articulat de la llei d'amnistia per apartar Llarena de la decisió. 

L'advocat va advertir que la llei conté una diferenciació molt clara sobre el paper que ha d'assumir el jutge en l'aplicació de l'amnistia en funció de la fase en què es trobi el procediment davant dels tribunals. L'article 4 del text estableix que l'òrgan judicial que estigui veient la causa acordarà de manera immediata l'aixecament de qualsevol mesura cautelar. En canvi, l'article 11.2 fixa que, en cas que l'amnistia s'hagi d'aplicar en la fase d'instrucció, el responsable de la decisió serà "l'òrgan judicial competent".

Llarena no pot decidir sobre l'amnistia

Dit d'una altra manera, la llei deixa clar que el jutge instructor és el responsable d'aixecar les mesures cautelars, atès que aquesta mesura s'ha d'adoptar de manera "immediata", però concreta també que de l'aplicació de l'amnistia no es pot encarregar l'instructor, és a dir, el jutge Llarena, sinó que ho ha de fer el tribunal competent, que en el cas dels exiliats no és el Suprem sinó el TSJC. La competència és del TSJC perquè Puigdemont i Lluís Puig són diputats al Parlament de Catalunya i Toni Comín, no ha pogut ni tan sols assumir l'acta de diputat al Parlament Europeu, amb la qual cosa no té cap mena d'aforament. Era precisament la condició d'eurodiputats que Puigdemont i Comín van mantenir fins al maig passat l'argument que Llarena ha esgrimit per retenir el cas els darrers anys al Suprem. Boye va concloure que el tribunal ha de ventilar abans que res aquesta qüestió sobre la competència i enviar la decisió al TSJC. 

Un exemple recent d'aquests canvis de tribunal en funció de la situació dels afectats és el judici que se segueix contra la consellera Alba Vergés, investigada, junt amb altres càrrecs de la conselleria de Salut, per haver endarrerit la vacunació d'agents dels cossos policials estatals durant la pandèmia. El TSJC va assumir el cas mentre era diputada, però quan va abandonar el Parlament després de les eleccions de maig de l'any passat, el cas va tornar de nou a l'Audiència de Barcelona. 

Tribunal Constitucional

Boye va deixar clar que, en cas que no es respecti el dret al jutge predeterminat per llei, la batalla entrarà en un nou escenari: el del Tribunal Constitucional, on denunciarà la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva. El torcebraç entre Llarena i Puigdemont es manté, doncs, amb les espases en alt. Cada moviment del jutge provoca una resposta de la defensa dels exiliats.

A la història de Els duelistes la persecució obsessiva de l'hússar Gabriel Feraud no fa més que obligar el seu rival, D'Hubert, a perfeccionar la resposta per replicar a les inesgotables envestides d'un duel sense final i amb tota mena d'armes, inclòs un indult. En el fons, però, rere aquell relat s'amagava una reflexió sobre l'absurditat de les guerres, concentrada en la imatge d'un duel tan furiós com sense sentit.