A les trinxeres més allunyades de la primera línia, on els focus de les càmeres dediquen menys atenció i el fang pot arribar als genolls, les dretes espanyolistes disputen una batalla en què es juguen la supervivència a Barcelona. Com si fos una partida del videojoc Fortnite o una nova edició dels Jocs de la fam, quatre rivals lluiten per un territori més aviat escarransit -18% dels vots als darrers comicis- i on només un d'ells, o a tot estirar, dos, podran sobreviure. La resta, segons les enquestes, estarien condemnats a quedar fora del consistori. De moment, el Partit Popular sorgeix com a clar guanyador. Al darrere, Vox segueix pugnant per un espai, però amb perspectives encara molt incertes.
I quines són les forces dels populars? El PP va aconseguir el 2011, sota el lideratge d'Alberto Fernández Díaz, el seu sostre a Barcelona, amb nou regidors; i dues eleccions més tard, el 2019, es va desplomar al seu abisme més fosc, quan de la mà de l'histriònic Josep Bou es va quedar amb només 2 escons -i encara va estar de sort, perquè amb el 5,0% de vots que va recollir li va anar d'un grapat de paperetes no quedar esborrat del consistori-. Tampoc tot va ser culpa del candidat. Si el 2011 el petit dels Fernández Díaz es va enfilar damunt l'onada d'un PP a les portes de la majoria absoluta de Mariano Rajoy; el 2019 Bou va haver de lluitar contra la resaca de la condemna pel cas Gurtel, la moció de censura que va desbancar Rajoy i la guerra bruta contra el procés.
Nova etapa al PP
El PP, però, ha obert nova etapa a l'Estat i també a Catalunya. Daniel Sirera (Badalona, 1967) és la persona que el líder del partit, Alberto Núñez Feijoo, ha situat al capdavant de la candidatura, després que l'eurodiputada Dolors Montserrat, va declinar la proposta. Sirera coneix prou bé el PP català, sota les sigles del qual ha estat diputat i president del grup parlamentari al Parlament de Catalunya. Fins i tot va presidir el partit el 2007, durant la transició -gairebé mutació- de Josep Piqué a Alícia Sánchez Camacho. Entre el 2012 i el 2022, ha estat representant del PP al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), organisme habitualment utilitzat per algunes formacions com a cementiri d'elefants i per altres com a laboratori criogènic. Els darrers mesos ha treballat com a cap de gabinet del president del PP valencià, Carlos Mazón.
L'objectiu del PP ara és recuperar el terreny que havia aconseguit consolidar a Barcelona, i que la crisi del partit junt amb la irrupció de Manel Valls a la capital catalana, va fer saltar pels aires. El director de la campanya dels populars, Juan Millán, assegura que la candidatura de Sirera no només disputa amb les dretes constitucionalistes sinó també amb el PSC i fins i tot amb Junts. Diagnostica que totes les fronteres estan obertes i que l'estratègia del seu candidat és esgrimir un discurs el més ampli possible. Els arguments són situar-se com el vot útil en l'espai constitucionalista, la garantia que els seus regidors mai faran costat a Ada Colau i la voluntat d'evitar un govern independentista a la ciutat. Els populars consideren que Cs i Valents estan ja esborrats de la pantalla, però reconeixen que Vox encara pugna per fer-se un espai.
Ciutadans
Fa quatre anys, davant l'ensorrada del PP a l'Estat, la gran operació de les dretes espanyolistes a Barcelona va ser fitxar l'exprimer ministre francés Manuel Valls, embolicat amb la marca Barcelona pel Canvi i lligat amb el llacet taronja de Ciutadans. L'operació Valls, tot i el suport que va rebre de l'establishment econòmic amb l'objectiu de frenar l'independentisme, només va aconseguir afegir un regidor als 5 que ja tenia a l'Ajuntament de Barcelona la formació que aleshores encara liderava Albert Rivera. Això sí, de la mà de Valls, Cs va aconseguir la victòria al barri de Sarrià-Sant Gervasi, on acostumava a regnar CiU sense problema.
L'experiment amb Valls, però, com la gasosa, es va esbravar ben aviat. La candidatura es va partir per la meitat després que l'exprimer ministre francès va fer costat a la investidura d'Ada Colau per garantir que l'Ajuntament de Barcelona no quedava en mans de l'independentisme. A una banda, van quedar Valls, Eva Parera i l'exministre del PSOE i exalcalde de l'Hospitalet, Celestino Corbacho; i a l'altra, els tres regidors de Cs. No obstant, com si es tractés d'una obra d'Agatha Christie, els personatges van anar caient o mutant. Corbacho va saltar en qüestió d'hores de nou al grup de Cs, fins que el setembre del 2022 va abandonar l'Ajuntament. Valls va marxar l'agost del 2021 del consistori. De la seva incursió barcelonina li ha quedat el matrimoni amb la rica hereva dels laboratoris Almirall, l'imperi de l'Àlmax, Susana Gallardo.
Aquest cop, les eleccions enxampen Cs en plena crisi. Ni tant sols sembla que els pugui salvar el fet d'haver fitxat d'alcaldable una de les líders ascendents de la formació, l'escriptora i diputada Anna Grau (Girona, 1967). Cap de les enquestes que s'han publicat preveu que la formació taronja es pugui mantenir al consistori.
Valents i Vox
Tampoc Eva Parera (Barcelona, 1973) té possibilitats d'aconseguir representació a l'Ajuntament, segons els sondejos, on de fet gairebé ja ni apareix. El recorregut polític de la líder de Valents ha resultat massa agitat fins i tot per a una partida de Fortnite: dos cops senadora amb CiU; va passar d'Unió a militar a Units per Avançar -actualment amb el PSC-; diputada al Parlament entre el 2021 i el 2022 com a independent dins de les llistes PP; mentre a l'Ajuntament després del trencament amb Ciutadans, convertia el grup de Barcelona pel Canvi, en Valents.
Pel que fa a Vox, el que més ha destacat en aquests dies de campanya del seu candidat, Gonzalo de Oro-Pulido (Madrid, 1970), és que, després que el seu fill va ser identificat per la policia portant una porra extensible a la protesta de Desokupa, va justificar-lo públicament. "Per què a Barcelona els xavals necessiten sentir-se autodefensats", es va preguntar, a més d'argumentar que hi ha països on aquesta mena d'armes no són il·legals. No és casual aquest episodi si es té en compte que la polèmica arran de les ocupacions a la Bonanova es va convertir en l'inici de la campanya en un dels arguments de Vox per sortir a la cacera de vots per la part alta de la ciutat. I no només Vox. També en aquell trinxera enfangada es van trobar amb altres forces espanyolistes.