Barcelona va ser durant dècades un feu inexpugnable del PSC. Va ser el territori que va consolidar primeres espases del partit com Narcís Serra i, sobre tot, Pasqual Maragall, que va governar amb majories inapel·lables. Però, el partit no va aconseguir mantenir la potència en aquest feu quan Maragall, el carismàtic alcalde dels Jocs del 92, va decidir fer el salt a la política nacional i va abandonar l'Ajuntament a mitja legislatura, després de quinze anys encadenant mandats.
Dos anys després de la marxa de Maragall, Joan Clos encara va aprofitar l'empenta del PSC i va millorar el 1999 el darrer resultat del seu predecessor, però el 2003 els socialistes van enfilar una caiguda en picat que seguiria, el 2007 amb Jordi Hereu. A les eleccions del 2011, Xavier Trias, va aconseguir per primer cop arravatar Barcelona al PSC. CiU va ser en aquells comicis la força més votada i amb més regidors -15, CiU; i 11, el PSC-. Els deu districtes de Barcelona es van repartir a parts iguals entre els dos partits.
Collboni toca fons
La darrera estocada a la formació socialista va arribar quatre anys més tard, el 2015, amb Ada Colau. El sorgiment de la líder antidesnonaments liderant la llista de Barcelona en Comú va escombrar el PSC dels districtes que encara retenia. Aquell any, el primer en què Jaume Collboni va encapçalar la candidatura, el PSC es va desplomar, va registrar el pitjor resultat de la seva història a Barcelona. Només va aconseguir quatre regidors i no va obtenir la victòria a cap dels 74 barris de la ciutat. Amb tot, l'acord amb els comuns per fer Colau alcaldessa va permetre els socialistes tornar al govern municipal i mantenir-se en flotació. Collboni va assumir la segona tinença d'alcaldia.
A les darreres eleccions, el 2019, el PSC va aconseguir frenar la caiguda i iniciar la remuntada. Lluny encara, però, dels resultats anteriors, va recollir la seva segona pitjor marca: tercera força amb 8 regidors. El PSC va recuperar el districte de Nou Barris i 15 barris d'altres districtes de la capital, entre els quals, Sant Martí de Provençals, la Verneda, Vall d'Hebron, el Carmel i la Teixonera. A més, la victòria d'ERC per davant de Colau va encarir el suport dels socialistes, tot i que no van tenir dubte, que la seva aposta era que hi hagués un govern no independentista a la capital catalana.
Divorci amb Colau
Collboni ha ocupat els darrers quatre anys la responsabilitat de primer tinent d'alcalde al govern d'Ada Colau, arran del pacte amb què van apartar -amb l'ajut de Manel Valls i Cs- Ernest Maragall de l'alcaldia. Això no obstant, després de vuit anys sustentant el govern de Colau, el candidat ha volgut marcar distàncies amb la gestió que els comuns han fet de la ciutat i va sorprendre a finals de gener anunciant que renunciava al seu càrrec a l'Ajuntament per preparar la campanya. Collboni va abandonar els vuit anys de matrimoni amb Colau en un moment en què les enquestes deixaven clar no només una opinió molt majoritària entre els barcelonins en contra que l'alcaldessa repeteixi un tercer mandat, sinó també un rebuig molt estés entre els mateixos votants del PSC davant d'aquesta possibilitat.
En canvi, les enquestes demostren també que la valoració negativa de la gestió de l'alcaldessa es concentra molt en la seva figura i no s'ha fet extensiva als seus socis de govern, per la qual cosa el PSC ha mantingut la seva presència al consistori. Collboni ha marxat de casa però hi ha deixat el raspall de dents. El socialista compta tornar al govern de la ciutat, però ha evitat en tot moment aclarir amb quins socis.
Crida al votant de centre
Fonts socialistes asseguren que el PSC veu a tocar l'alcaldia, que el partit està mobilitzat i positiu, que "per primera vegada en anys creu que el PSC té opcions de guanyar", davant d'uns comicis que ara mateix plantegen com un torcebraç amb Junts, tot i que les enquestes mostren repetidament que els comuns aconsegueixen mantenir-se encara entre els primers llocs de la cursa.
La campanya de Collboni es proposa, segons els seus estrategs, recuperar el votant que va donar les victòries històriques al PSC a Barcelona, en un moment en què els socialistes amb Pedro Sánchez han recuperat empenta al conjunt de l'Estat. "Una campanya molt socialista", subratllen, on no hi falta ni Pedro Sánchez ni Salvador Illa. Això no obstant, el PSC també es proposa oferir refugi a votants desencantats amb els comuns d'Ada Colau o votants de centre, des de simpatitzants de l'antiga Convergència, que no se senten còmodes amb Junts o amb Carles Puigdemont, fins a barcelonins que fa quatre anys van comprar l'aposta de Manel Valls amb Ciutadans i ara busquen un nou aixopluc davant la implosió de la formació taronja.
Aquesta estratègia es tradueix en "una llista molt PSC, però també molt transversal" que incorpora com a número dos de Maria Eugènia Gay, exdelegada del govern a Catalunya i expresidenta del Col·legi d'Advocats de Barcelona, a més de filla de l'exvicepresident del TC Eugeni Gay, que hauria de facilitar la penetració de la candidatura socialista en aquests sectors més moderats de la part alta de Barcelona. Però també, la picada d'ullet als votants dels comuns amb el fitxatge de l'excap de llista de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, Lluís Rabell.
Sobre el terreny, aquesta aposta s'hauria de traduir en una recuperació i consolidació de districtes habituals del PSC on les darreres convocatòries s'hi ha instal·lat els comuns, però hauria de permetre també l'entrada a territoris de perfil més conservadors, com l'Eixample, Sarrià o les Corts. Per aconseguir-ho asseguren haver dissenyat una campanya basada en una "apel·lació a tornar a ser el que la ciutat ha estat", i que, segons els estrategs socialistes, es basa en tres "os": ordre -una Barcelona neta i endreçada-, oportunitat -vertebrada per viure-hi i treballar- i orgull. Tot plegat, acompanyat d'una vertiginosa elusió al voltant del paper d'aquesta formació al govern de la ciutat.