"No es pot fer país sense sacrifici. Catalunya no serà mai una realitat plena sense sacrifici". El setembre del 1961 Jordi Pujol es pronunciava en aquests termes en una carta a la seva esposa, Marta Ferrusola, en què exposava les raons per les quals no s'havia d'acollir a l'indult que el règim franquista oferia en commemoració dels 25 anys de la dictadura. Pujol portava un any i tres mesos a la presó de Saragossa arran dels Fets del Palau, pels quals havia estat condemnat a 7 anys en un consell de guerra. Allà escriuria el seu primer llibre, Des dels turons a l'altra banda del riu, que el periodista Joan Safont ha reeditat junt amb d'altres textos de Pujol, alguns dels quals inèdits. Entre aquests darrers figuren les cartes que va enviar a la seva esposa, partidària de demanar l'indult, i escrits que va adreçar al que anomena com l'estat major de la moviment antifranquista del qual formava part i a qui va demanar consell.

"Pel meu compte i risc vaig anar a la presó i vaig escollir el meu camí. Però no deixo de formar part d'un exèrcit, i vosaltres en sou l'Estat Major", argumenta en un escrit de finals de juny que dirigeix als seus companys d'activisme demanant-los parer sobre l'indult. Pujol confessa desconèixer l'efecte que el seu empresonament ha tingut en l'opinió pública i alhora els transmet la frustració davant del fet que altres no l'imitessin. "Si cada 6 mesos es plantés una llavor com la meva, Catalunya estaria salvada", rebla. En un nou escrit que els fa arribar a començaments de setembre, segueix reflexionant sobre el tema i enumera tot el que podria fer en defensa de Catalunya si sortís de la presó.

Per contra, en quatre escrits dirigits posteriorment a Marta Ferrusola, entre el 10 de setembre i el 16 d'octubre, desestima sense embuts la idea de l'indult. En una carta del 13 d'octubre, admet que la seva petició d'indult decebria bastants; insisteix en el desencís davant del fet que altres no imitin el seu gest enfrontant-se al règim franquista -"la llibertat, la justícia i la pàtria moriran entre nosaltres si uns quants no s'arrisquen i no estan disposats a anar a la presó, i també a morir", adverteix-; i alhora confessa vergonya pel fet que alguns el considerin un heroi.

Malgrat aquestes reflexions que recullen els escrits que publica Safont, publicats per l'editorial Comanegra, finalment Pujol es va acollir a la mesura de gràcia i un any més tard, el novembre de 1962, va sortir de la presó. En total va acabar estant dos anys i vuit mesos a la presó de Saragossa.

Pròleg de Pujol

L'obra de Safont, que inclou diferent documentació com la declaració final de Pujol davant del consell de guerra, va encapçalada per un pròleg de l'expresident, on explica que aquest llibre pot fer entendre molts moments i fets de la seva vida, "del que hi ha hagut d'acció -i molta- i del que, al cap de seixanta anys, hi ha de dolor". "Actuar ja és fora del meu abast. I l'esperança potser també, però a l'esperança no hi puc renunciar", confessa.

Pujol explica la seva entrada a la presó, la decisió de dedicar aquell temps a reflexionar i escriure Des dels Turons a l'altra banda del riu, que descriu com el seu llibre més important. "L'escrit de la presó va refermar i expressar el meu propòsit de dedicar una part important de la meva vida (o tota) a evitar que el procés d'esborrament gradual de Catalunya continués", argumenta, la qual cosa, requereix, afegeix, "molt de compromís personal. I mobilitzar molta gent".

Explica que el llibre Des dels turons a l'altra banda del riu neix de la derrota, que el 39 el país havia quedat exànime i desconcertat i necessitava "reforçar el tremp i l'esperança". "És a dir, necessitàvem formar un nou exèrcit. Sí", assegura per destacar que calia "recuperar la moral, redefinir objectius i reorganitzar la societat, "amb més unitat interna i amb més respecte". "Quan un exèrcit és derrotat, greument derrotat, cal reorganitzar la gent, però també cal un nou discurs, una renovació de la moral, uns nous comandaments. Un nou exèrcit", adverteix.