La Plaça Sant Jaume de Barcelona, amb el Palau de la Generalitat a banda muntanya i l'Ajuntament a banda mar, van condensar durant el darrer quart del segle passat la quinta essència de la tensió política a Catalunya. La cohabitació de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, es va convertir en el màxim exponent del torcebraç entre les dues principals forces polítiques del moment, CiU i PSC. El desembre del 2003, Pasqual Maragall va trencar aquell equilibri, expulsant CiU i substituint Pujol al capdavant del Govern de la Generalitat amb el primer tripartit. No obstant, l'Ajuntament va continuar mantenint-se, inexpugnable, en mans del PSC fins al 2011. Aquell any Xavier Trias va aconseguir desbancar els socialistes després de 32 anys de govern del PSC. Els 14 regidors que va sumar no eren en absolut el millor resultat de CiU a la capital catalana, però s'emmarcaven en un context general de retrocés socialista a Catalunya i a Espanya, i la seva victòria es va convertir en l'impacte més emblemàtic d'aquells comicis.
Dotze anys més tard, Junts ha tornat a recórrer a Trias per buscar un nou gir al capdavant de la ciutat i intentar trencar un altre cop la malastrugança que arrossega aquest espai polític en una ciutat que se li ha resistit de manera contumaç. El lema de la campanya, Trias per Barcelona, deixa clara l'aposta a la capital catalana, basada en el perfil del candidat més que no pas en la formació. L'exalcalde, que els darrers anys ha mantingut una distància escèptica amb els posicionaments més radicals del seu partit i ha reivindicat tant la figura de Jordi Pujol com el llegat de Convergència, no està disposat que les sigles puguin suposar un fre per als votants més moderats i no es cansa d'explicar que la seva llista dona també aixopluc a candidats de Demòcrates, PDeCAT i MES.
Tocar fons
A favor d'aquest candidat juga l'impacte que va aconseguir amb l'entrada a la cursa electoral; el gir que va donar a les enquestes, remuntant les expectatives de Junts fins aquell moment ensorrades als sondejos; i la valoració que conserva de la seva etapa com a alcalde en un moment en què dos de cada tres barcelonins aposten pel relleu de l'alcaldessa.
Però la posició de partida no és senzilla. Si bé el 2011, amb Trias, CiU es va situar com la força amb més regidors a Barcelona (14 escons enfront els 11 del socialista Jordi Hereu) i va aconseguir la victòria a cinc districtes -Eixample, Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia-, quatre anys més tard, el 2015, l'alcalde no va resistir la posició davant l'empenta d'Ada Colau, i es va quedar amb deu regidors i 4 districtes, amb la pèrdua de Sants-Montjuïc.
Després de la marxa de Trias, l'espai que representa Junts va tocar fons. El 2019 va perdre la meitat de regidors i es va quedar amb 5 escons en el pitjor resultat d'aquest espai en 40 anys d'ajuntaments democràtics. En aquells comicis encara no feia dos anys del referèndum de l'1-O i figurava com a cap de llista de Junts Quim Forn, que va haver de sortir de la presó per prendre possessió del seu escó. No obstant, a la pràctica era Elsa Artadi qui liderava la llista. Junts no va aconseguir la victòria a cap dels deu districtes de la ciutat, ni a cap dels 73 barris; va caure a la cinquena posició -només el PP de l'histriònic Josep Bou va quedar per darrera- i amb poca cosa a dir en un consistori molt atomitzat on l'acord entre Colau, el PSC i els Ciutadans de Manel Valls van deixar els independentistes a l'oposició tot i la victòria d'ERC.
Travessia pel desert
Junts ha viscut aquests quatre anys en una travessia pel desert en què l'objectiu principal era intentar consolidar Elsa Artadi com a candidata a l'alcaldia. La sorpresa va sorgir per aquesta formació quan Artadi va anunciar un any abans de les eleccions, de manera inesperada, que renunciava a ser la seva candidata i es retirava de la política. De sobte, Junts es va trobar sense cap de llista i va haver de recórrer al fons d'armari on va ensopegar amb Xavier Trias, l'únic candidat que havia aconseguit trencar la maledicció de Barcelona. Trias no es va fer pregar massa per acceptar liderar la llista, però va imposar com a condició tenir mans lliures.
I el partit li va deixar mans lliures. L'única protesta que s'ha escoltat en el procés intern de ratificació de la candidatura -on dels quinze primers noms, 13 són militants de la formació- va ser el vot de protesta del sector més proper a Laura Borràs, que es considera infrarrepresentat a la candidatura. Fins aquí el soroll intern. Ni discurs, ni campanya, ni patinades. Ni quan Trias ha sortit a corregir el secretari d'organització i candidat a Badalona, David Torrents. El partit s'ha mantingut disciplinat rere el veterà candidat. L'objectiu és que la campanya funcioni i que arrossegui la marca al territori. Junts sap que amb la campanya de Trias s'hi juga molt més que un bon resultat a Barcelona.