José Manuel García-Margallo em recorda una vegada que un periodista em va convidar a dinar amb un càrrec del PP del temps del president Aznar. Dinàvem en una bodega encofurnada i pintoresca de Madrid i la discussió es va animar tant que, tot parlant dels orígens de l’Estat espanyol, l’home va tallar el debat amb la vella contundència castellana del mando y ordeno: “Sois nación y lo que quieras, pero mandamos nosotros”.

El ministre d'Exteriors és l'encarnació carrinclona i culta d’aquest esperit. García-Margallo coneix bé la història d’Espanya. No s’enganya sobre la composició de l’Estat i els seus equilibris polítics. A diferència de la majoria de càrrecs i opinadors del seu entorn, sap que Catalunya és una nació ocupada. Com Ortega y Gasset, és conscient que l’Estat és un monopoli de Castella i que la pulsió separatista catalana no és fruit de cap adoctrinament, sinó que és una força de la història que s’ha de tractar amb cura.

Nascut a Madrid el 1944, García-Margallo és descendent d’una saga de militars i de buròcrates. Dos antecessors seus van morir a les guerres del Rif, mirant de contenir les revoltes dels indígenes. La comparació que va fer entre Algèria i Catalunya en el debat televisiu amb l’Oriol Junqueras va sortir del fons del seu inconscient. Garcia-Margallo ha heretat la mentalitat dels militars espanyols d’alta graduació, el problema és que no té les bales ni els uniformes per desplegar-la com ell voldria.

Sense munició, el seu elitisme d’arrel castrense tendeix a donar-li un aire retòric i xaró, d’ocell exòtic incomprès. Nomenat ministre d’exteriors el 2011, ha estat l’única veu discordant del PP en relació a l'estratègia de l'Estat amb Catalunya. Cap altre càrrec espanyol ha parlat de fer concessions a l’independentisme. El ministre intenta donar una pàtina de civilització a l’herència dels seus antecessors per adaptar-la als valors democràtics, i això acaba irritant tothom. 

Quan parla de Catalunya, a Madrid el consideren un tou i a Barcelona un poca solta. El ministre se sent hereu d’una casta dirigent i viu amb una barreja còmica de desconcert i lucidesa l'agonia del seu món de fronteres i Estats forts. Els enfrontaments amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, tenen el mateix origen de classe. Montoro ve de pobre, i Garcia-Margallo observa amb horror com Espanya va quedant en mans del materialisme plebeu i descarnat de petits experts i tècnics com Montoro, sense cap sentit de la transcendència ni la història.

Incrustat als càrrecs públics des dels anys 70, García-Margallo ha passat per Deusto i per Harvard i el 2009 va declarar pomposament: “M’he obligat a publicar un llibre a l’any”. La seva idea d’Espanya connecta amb la d’aquells monàrquics franquistes que s'emmirallaven en la Gran Bretanya. El seu primer matrimoni va ser apadrinat pels comtes de Barcelona des d'Estoril. Això no va impedir que el 1974 fos nomenat cap d'Estudis de la secretaria general tècnica del Ministeri d'Hisenda, de manera que es pot dir que és un dels darrers supervivents de la dictadura. 

El 2010, quan l’independentisme va esclatar, es va llegir els llibres de Ramon Tremosa sobre l’espoli i es va reunir amb ell per acabar d’aprofundir-hi. Ja en aquell moment va reconèixer que els motius exposats per Tremosa eren suficients per trencar Espanya, en un context d’inestabilitat i de lluita pel poder. L’herència militar ha donat al ministre un sentit de l'honor i del fair play. Encara que algunes vegades menteixi per la pàtria, no té el costum de negar els fets que no li convenen com la majoria de dirigents espanyols, ni tan sols quan no sap com afrontar-los. 

Educat per quedar bé en els còctels, García-Margallo només perd les formes per Espanya. El dia que va tornar al Parlament europeu com a ministre, després d'haver-hi exercit durant 17 anys com a diputat del PP, es va creuar amb el conservador anglès Charles Tannok i no se li va acudir res més que cridar: “Gibraltar español”. La seva política exterior ha estat marcada pels titulars cridaners i per algunes decisions de hooligan. Les reivindicacions de Gibraltar han tingut un efecte més propagandístic que tangible, però el Brèxit li ha donat un nou pretext per pressionar Londres.

La seva preocupació per la unitat d’Espanya, i la certesa que el conflicte amb Catalunya és més profund del que el PP vol admetre, l’ha portat a fer declaracions d’un polemisme pintoresc, que han donat combustible al puritanisme de la premsa catalana. Un detall que serveix per il·lustrar la confusió que comença a devorar la política espanyola és que, segurament, els qui comprenen millor la seva angoixa, i més la compadeixen, són els independentistes de tota la vida amb una memòria familiar forta.