Ciudadanos va néixer per "regenerar la vida pública". Voluntat de fer fora Rajoy. Situar al capdavant de les institucions talent del sector privat, en considerar que la política no era un ofici. I en definitiva, recuperar un nou "patriotisme espanyol", amb la flama de l'independentisme ben viva. El missatge era clar: marcar una diferència amb el "bipartidisme" i els "nacionalismes". Les enquestes, li donaven la benvinguda. Però en menys d'una setmana, Pedro Sánchez va resorgir novament de les cendres i va fer seu tot l'imaginari de la formació taronja, deixant KO el programa d'Albert Rivera. 

"La política no és més que una part de la vida professional" deia Sánchez dijous després d'enumerar una llista de professionals de llarga trajectòria, en els respectius camps. Cares mediàtiques, com ara el titular de Cultura i Esports, Maxim Huerta; l'astronauta Pedro Duque, a Ciència, Universitats i Innovació; magistrats de l'Audiència Nacional, com Fernando Grande-Marlaska, a Interior, l'economista de perfil liberal, Nadia Calviño, fins ara directora del pressupost a la Unió Europea; o Josep Borrell, expresident del Parlament Europeu i ariet del procés independentista.

Un elenc de referents de la societat civil​, que suposa un míssil en la línia de flotació de Rivera, qui va néixer propugnant la idea de desplaçar la lògica dels partits de la vida pública, arraconant la idea del govern de tecnòcrates, propi del Partit Popular. En segon lloc, el líder socialista s'aparta de Podemos i de la desconfiança dels mercats amb el tarannà social-liberal de Calviño –ideologia propera a Cs–, i fa una picada d'ullet al votant conservador amb la figura del jutge Marlaska. També envia un missatge de fermesa sobre la unitat d'Espanya per contrarrestar la presència de Carles Puigdemont a l'estranger, a través de Borrell, que la pròpia Inés Arrimadas va avalar.

La qüestió és que Sánchez s'ha permès un executiu triat al mil·límetre –que s'apropia de les línies estratègiques que afavoreixen la puixança de la formació taronja– gràcies al poder que s'havia assegurat al PSOE les setmanes prèvies, amb la reforma recent del reglament intern. Aquest laminava el poder territorial, com a forma d'impedir que els barons crítics el tornessin a destronar de la formació, cosa que va passar al comitè federal d'octubre de 2016. De fet, la moció de censura per la sentència de Gürtel –on Cs va votar-hi en contra– també va ser impulsada sense el pes d'aquesta motxilla, tot i que alguns dirigents veien amb recel que els independentistes cedissin el vot.

I per aquest motiu, algunes carteres també s'entenen per la lògica de la batalla interna. Els fidels amb pes en els seus respectius camps professionals hi són presents, Margarita Robles (Defensa), José Luis Ábalos (Foment), o Meritxell Batet (Administracions Públiques i Política Territorial); també, es vencen equilibris per impedir la queixa dels barons crítics. És el cas dels fitxatges a Hisenda i Sanitat, María Jesús Montero i Carmen Montón, que respectivament eren conselleres de Susana Díaz i Ximo Puig.

El missatge territorial, amb tocs centralistes, també hi és present per arraconar l'efervescència de Ciudadanos. Batet i Borrell lideraran el tàndem de la pastanaga i el pal amb la Generalitat: la primera, oferint diàleg a l'interior, el segon, plantant batalla a l'exterior. En segon lloc, Montero serà encarregada de liderar el nou finançament autonòmic, i ja s'ha manifestat contrària a "l'opacitat" de la quota basca, cosa que indica que no farà discriminacions amb Catalunya. Això suposa nou cop a Cs, crític amb les diferències territorials. Noquejat, el partit taronja ja ha contraatacat demanant que Sánchez comparegui al Congrés per explicar les "concessions" a ERC i PDeCAT. 

I és que en essència, el govern del nou secretari general del PSOE s'ha erigit com una potent estratègia de marqueting, per la forma com ha recollit diversos temes que preocupen a la societat espanyola, entre ells, el del feminisme. Aquí hi tindrà pes la vicepresidenta, ministra de Presidència i d'Igualtat, Carmen Calvo, i la potent imatge d'un executiu més que paritari, on les dones lideraran una majoria de carteres d'envergadura per primer cop a la història d'Espanya. Del "talant" de Zapatero, al "talent" de Sánchez.