1. La pressió de les bases

Entre la CUP i els seus votants hi ha les bases. Aquest és el col·lectiu que més condiciona la CUP, molt més que a qualsevol altre partit. Els militants de la CUP tenen un nivell d'exigència i de "passar comptes" amb el partit molt més alt que la resta. Les bases, reunides els nuclis locals, exigeixen explicacions sobre les decisions i els posicionaments del partit i volen participar-hi de manera directa.

2. El funcionament assembleari

És la manera de funcionar per excel·lència de la CUP. És el mitjà a través del qual les bases poden expressar-se i participar en la presa de decisions. La majoria d'assemblees cupaires, al contrari del que sovint es pensa, no es basen en votacions i consens per majories, sinó en el debat i el consens. Les votacions es deixen per als afers en què és impossible arribar a un acord. Tot plegat vol més temps i paciència que en els tempos polítics tradicionals.

3. La inexperiència no importa

Tots els deu diputats de la CUP són nous. Seguint els estatuts interns, aquests càrrecs han de ser rellevats a cada legislatura. Aquest canvi constant de noms pot ser negatiu, perquè els diputats no poden agafar experiència parlamentaria de més de quatre anys. D'altra banda, alguns politòlegs asseguren que no és tan important l'experiència de persones en concret, perquè les decisions es prenen a una escala més àmplia que els deu diputats.

4. No a les parcel·les de poder

Una moneda de canvi utilitzada sovint en política és el repartiment de parcel·les de poder: càrrecs, conselleries, vicepresidències, etc. Aquesta divisa no serveix per negociar amb la CUP, que ha deixat clar de bon principi que no vol presència al Govern i va rebutjar un seient a la Mesa del Parlament. Sense aquesta estratègia, les opcions de negociació queden molt més reduïdes.

5. Evitar pactes in extremis

El caràcter assembleari de la CUP fa que la presa de decisions comporti temps i paciència. Concretar una proposta, traslladar-la a les bases, sotmetre-la a la seva opinió i, finalment, prendre una decisió. No és una negociació de poques hores. Per això és molt difícil que tinguin èxit reunions secretes d'última hora i sota una gran expectació mediàtica, com la del dimecres al vespre amb Junts pel Sí. No és l'estil de la CUP.

6. Presoners de la promesa

El partit va apostar sense embuts per un president que no fos Artur Mas. Va transformar aquesta promesa en una de les seves banderes electorals. Els resultats del 27S els han deixat entre l'espasa i la paret, ja que el poder de decisió ha caigut a les seves mans. Com apunten alguns experts, la posició més còmoda per a la CUP hauria estat una majoria simple de JxSí, de manera que es pogués investir Mas igualment però amb la seva abstenció.

7. ERC en segon pla (i ja li va bé)

Enmig d'aquest panorama, ERC no ha aparegut gaire, cosa que no li comporta cap problema. Si les coses surten malament, difícilment els culparan del fracàs, ja que la seva responsabilitat queda diluïda dins del grup parlamentari de JxSí. En el cas d'eleccions anticipades, és molt possible que guanyin votants decebuts de la CUP que busquin una alternativa independentista d'esquerres menys complicada. Si hi ha acord, també se'n beneficien, rebent molta presència al futur govern de la Generalitat.

8. Esperar el 20D (o no)

Les eleccions espanyoles marquen una data important al calendari de negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Els resultats d'aquests comicis podrien beneficiar o perjudicar el posicionament de la formació cupaire. En el cas que guanyi el PP i rebi el suport de C's, la situació catalana queda encallada per quatre anys sense cap horitzó de pacte ni de referèndum. En canvi, si guanya el PSOE, és possible que l'actitud del Govern espanyol es flexibilitzi i, per tant, s'aigualeixi el poder que dóna a la CUP el seu caràcter indispensable en una situació extrema.

9. Un suport fidel

Si el pacte s'aconseguís, moltes veus destacaran la fidelitat de la CUP. Encara que costi arribar a un acord que els satisfaci, un cop firmat, hi ha moltes possibilitats que es mantinguin a primera fila i donin suport al govern pel que fa al procés cap a la independència i a les polítiques socials. Tot i això, no hi ha dubte que denunciaran qualsevol ambigüitat o actuació dubtosa del govern.

Amb les anàlisis de Jordi Matas i Dalmases (catedràtic de Ciència Política i de l'Administració i director del Departament de Dret Constitucional i Ciència política de la Universitat de Barcelona), Edgar Rovira (politòleg, consultor de comunicació i professor universitari) i Carles Foguet (politòleg, editor del Cercle Gerrymandering i director de comunicació de Jot Down).