César Molinas, membre de la Fundació Princesa de Girona, ha comès una pífia monumental en un tuit que ha publicat avui contra la celebració de la Diada. Molinas, que és matemàtic i economista així com articulista de diversos diaris, ha assegurat que amb la guerra de Successió del 1714, Catalunya va perdre les comarques del Nord, que van passar a sobirania francesa.
I no va ser així. En realitat, el pacte entre Espanya i França per cedir als francesos la Catalunya Nord no va ser el 1714, sinó el 1659, amb el tractat dels Pirineus, després de la guerra dels Segadors. Mig segle abans del setge de Barcelona al 1714.
"Demà, 11 de Setembre, Catalunya celebra la seva festa nacional. No conec cap altre poble en el qual aquesta festa sigui la commemoració d'una derrota fatal. En ella, els catalans vam perdre les nostres llibertats i part del territori, que va passar a França. No entenc què s'hi celebra", ha indicat.
La commemoració de la Diada va començar el segle XIX, durant la Renaixença, com una acció reivindicativa. I l’any 1901 es va produir un salt important en la història de la celebració de la Diada. L’11 de setembre, mentre un grup de joves de la Unió Catalanista dipositava una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, la policia espanyola va contestar amb cops de porres i detencions indiscriminades. En l’imaginari nacionalista espanyol, el resultat de les guerres de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) estava molt fresc. I la gran mobilització reivindicativa del Tancament de Caixes (1899), encara més. Aquests detalls són molt importants perquè expliquen que, en l’imaginari nacionalista espanyol, el catalanisme era una rèplica de les crisis que havien precedit la pèrdua de les colònies.
Pocs dies després, es convocava una concentració de 15.000 persones ―de tot l’espectre social i polític del catalanisme― al Saló de Sant Joan. Aquells manifestants no es van concentrar davant l’estàtua de Guifré el Pilós, ni davant de la de Roger de Llúria. Ho van fer al voltant de la de Rafael Casanova, la màxima figura política durant el setge i assalt borbònic franco-castellà de 1713-1714. El simbolisme era claríssim: no tan sols es protestava per les agressions i les detencions perpetrades per l’aparell policial espanyol, sinó que es reivindicava un model polític de llibertats, que reconegués a Catalunya la seva naturalesa nacional.
Segons consta al web de la Fundació Princesa de Girona, César Molinas forma part de l'estructura, en el grup de treball de desenvolupament professional.
Un altre poble que commemora derrotes
El poble català no és l'únic que commemora derrotes com una data assenyalada. Si bé no és la festa nacional, que se centra en el dia de la independència d'Israel, el poble jueu commemora des de fa segles al màxim nivell el denominat Tisha b-Av, que fa referència a la destrucció del primer i segon temple de Jerusalem el dia 9 del mes Av, en el primer cas pels babilonis i en el segon pels romans. En aquest dia es llegeix el llibre de Lamentacions.
Aquest llibre és un dels més críptics de l'Antic Testament o Torà, perquè té una estructura matemàtica basada en les 22 lletres de l'hebreu. I comença cada versicle amb una lletra seguint l'abecedari hebreu, amb l'estructura simètrica de 22 versicles (capítol 1), 22 versicles (capítol 2) 66 versicles (capítol 3, on repeteix 3 cops seguits cada lletra), 22 versicles (capítol 4) i 22 versicles més (capítol 5).
És molt coneguda l'anècdota que va protagonitzar Napoleó quan va veure a França la celebració del Tisha b-Av. Primer va preguntar què passava i quan li ho van explicar va exclamar: "Una nació que plora i dejuna durant més de 2.000 anys per la seva terra i el seu temple serà recompensada amb el seu temple".
La commemoració de derrotes no és cap anècdota.