Asseguts a taula, al costat de l’equip d’advocats italians que han portat la causa del president Puigdemont, s’alcen les copes per al brindis. La mestressa de Sa Mandra ha explicat que el vi escumós que es beurà és un blanc que prové d’uns ceps originals de Tarragona, traslladats a l’Alguer abans del 1546, segons el Llibre de les grandeses de Tarragona de Lluís Ponç d’Icard. S’anomena torbat o trobat i és germà bessó de la malvasia del Rosselló, que prové del mateix tipus de soca, per bé que es barreja amb una altra varietat de raïm. Elaborat amb molta cura, atès que és un tipus de raïm molt sensible, s’ha convertit en un dels millors vins de Sardenya i ha assolit una important fama a tot Itàlia. I, desaparegut completament a Catalunya després de la fil·loxera, és el darrer testimoni d’uns ceps tarragonins que s’han mantingut purs a l’Alguer des de fa segles.
Amb aquest blanc escumós d’història secular, es tanca el brindis del president per la victòria judicial aconseguida, una més en la ja nodrida llista que acumula l’exili. Després, les converses acolorides, les cançons, els comiats i el retorn a les diferents destinacions previstes, uns a Waterloo, els altres a Estrasburg i la resta a Madrid i Barcelona. S’ha tancat una altra etapa en la llarga carrera dels líders catalans contra la repressió espanyola, i, per bé que tothom és conscient que hi haurà més batalles, el triomf de l’Alguer redobla les energies i la confiança. Una a una, van caient les euroordres de Llarena per tot Europa, i, en el procés de descrèdit d’Espanya, es va consolidant la raó de l’exili. “Fins la propera”, diu un dels presents, i el somriure còmplice de la resta no necessita aclariments: tothom sap que l’obstinació malaltissa de la judicatura espanyola és tan obsessiva com enorme la seva capacitat de fer el ridícul. I ningú no descarta que, abans de la resolució de Luxemburg, el jutge Llarena no s’empesqui una nova barrabassada. Al capdavall acaba de rebre el previsible vist-i-plau del Constitucional, el mateix que ha anat negant, una rere l’altra, totes les raons dels líders catalans. És la maquinària del poder judicial, un estat dins l’estat que es retroalimenta i es protegeix.
Què s'ha mogut i què ha canviat?
Acabat el viatge, la ressaca obliga a prendre la temperatura en els tres àmbits d’actuació: Catalunya, Espanya i Europa. Què s’ha mogut i que ha canviat després d’aquesta nova victòria catalana? Si la lupa se situa al global europeu, és evident que cada èxit judicial de Puigdemont augmenta la seva imatge internacional com a líder i com a resistent, alhora que el Regne d’Espanya es degrada encara més com a democràcia homologable. Llarena està aconseguint que es vagin sumant països a la llista de nacions que li neguen la raó jurídica, amb la doble conseqüència d’augmentar el prestigi i la simpatia pel líder català, tant com escandalitza la manca de prurit democràtic del Regne d’Espanya.
És una batalla que es guanya en l’àmbit jurídic però que, amb cada èxit judicial, també reforça la victòria en el relat públic. Per això, Puigdemont és convidat a l’Assemblea Francesa i a tota mena d’esdeveniments i conferències, mentre són molts els líders europeus que el tenen en consideració. Quan va començar l’exili, Puigdemont era un desconegut que tenia un minut de fama. Ara és un líder respectat i reconegut com a interlocutor necessari en el gran debat dels drets democràtics a Europa. Per això Llarena no el podrà detenir mai. I, per això mateix, sembla possible imaginar que serà a Europa on guanyarem els nostres drets nacionals. Queden molts moviments de pilota, però estem jugant la partida.
Si la lupa se situa sobre Espanya, es comencen a veure alguns canvis estratègics molt significatius. No s’ha mogut ni un mil·límetre la pètria obstinació sobre la unitat d’Espanya en cap àmbit, ni en el polític, ni en el mediàtic, i molt menys en el judicial. Espanya no és una realitat dinàmica, ni un debat obert, sinó una idea sagrada, inamovible en el temps i en la lògica dels pobles, i aquesta concepció antimoderna i antidemocràtica està plenament acceptada en tots els centres de poder espanyols. És evident, doncs, que la lluita i els èxits de l’exili no han modificat l’obsessió jacobina espanyola, però la impotència davant Puigdemont està variant el relat en alguns àmbits. Arran de la victòria de l’Alguer, comença a haver-hi veus, tant polítiques com mediàtiques que estan passant de la idea de “portar-lo a Espanya” a “deixar-ho estar”. Dilluns mateix venia aquesta tesi el director de La Vanguardia, i, en alguns portals influents espanyols, es defensava la mateixa estratègia: si no es pot vèncer Puigdemont, cal ignorar-lo, i en silenciar les seves victòries, es relativitzen les raons de l’exili i es minimitzen els danys a Espanya. És la tàctica de l’estruç que ha arribat al paroxisme esperpèntic dels de Vox, que han passat de fer de Curro Jiménez i perseguir-lo per Europa, a assegurar que estan contents si no és a Cataluya. La patètica guineu, que diu que són verdes quan no les pot heure...
Espanya, atrapada en el 'sostenella y no enmendalla'
Espanya no perd les batalles fins al dia després de perdre-les i, atrapada en el sostenella i no enmendalla, prefereix ignorar que debatre, silenciar que parlar, colgar sota runes, en lloc de reconèixer el conflicte i resoldre'l. Per això les portades espanyoles han amagat la gran victòria jurídica del president, i per això mateix comencen a insinuar que no caldria ni intentar agafar-lo. Puigdemont fa por a l’Estat, perquè és, a hores d’ara, el mirall reflector més potent de les misèries del Regne d’Espanya. I, si no guanyen la raó a Europa, amaguen la veritat a Espanya, en un procés d’aïllacionisme internacional que ve d’una llarga tradició, des dels Borbons del XIX, fins a l'Spain is different del franquisme. Emperò, per molt que tapin, maquillin, minimitzin i amaguin, la realitat de l’exili és tan tossuda com és important l’impacte dels seus èxits. En un moment o altre, Espanya es toparà de cara amb el conflicte català, per molts intents de defugir-lo que facin. I la primera gran topada serà Luxemburg, el resultat de la qual pot canviar el paradigma de la política espanyola. Per això, alguns influents de l’espanyolisme comencen a intentar minimitzar els danys, rebaixant la importància del president.
Luxemburg, la següent parada
Si Luxemburg pot capgirar el paradigma espanyol, també pot capgirar el paradigma de la política catalana. En una societat acostumada a les derrotes, especialment entre la massa ciutadana independentista, les victòries de l’exili són un motor anímic, social i polític d’enorme rellevància, les conseqüències del qual encara no podem valorar. A diferència d’altres estratègies més o menys immobilistes, que ajornen el conflicte català a l’infinit i mostren signes evidents de fatiga i de derrotisme, la resiliència de Puigdemont obre expectatives, reforça els ànims i genera esperances. L’exili ha demostrat que la causa catalana no estava derrotada, sinó ben viva, i que era capaç de mostrar batalla i guanyar. I aquest és un fil d’èxit que pot canviar el rumb estratègic de l’independentisme. També, en aquest cas, Luxemburg és una fita molt important.
Sigui com sigui, i a l’espera de les següents batalles, l’Alguer ha estat la darrera etapa del camí. Diu el final de l’himne alguerès, escrit per Ramon Clavellet, un intel·lectual del segle XIX d’enorme importància per al desvetllament de la identitat de l’Alguer: “O germans, no disperem!/ Catalunya està fent via./ Prest arribarà lo dia/ en que tots renaixerem!”. Nostàlgia o premonició? Luxemburg, la següent parada...
Imatge principal: Ponsatí, Puigdemont i Comín després de la declaració del president al tribunal de Sàsser, a Sardenya / EFE