"Terra si pronuncio
el teu nom
perquè vull la teua paraula
per cantar
els herois vestits de blanc
exhaustes no coneixen
els dies ni les hores
diligents per cada
lleu respir
de inermes creatures
lluiten contre
un enemic diabòlic
junts a blanques heroïnes
que vanen i venen
llarg cambrades
de patiment
parlant de fe i d'esperança
tenen encès
el sagrat foc de la vida”
Nascut a la ciutat sarda d’Ocier i fill adoptiu de l’Alguer, la llengua del qual ha convertit en poesia, es pot dir sense cap excés que Antoni Canu és un dels grans poetes catalans, i que, si és poc conegut a casa nostra, no es deu a la seva categoria poètica, sino al desconeixement global que patim respecte a la literatura catalana feta a l’Alguer. El poema que encapçala aquest article, “Herois” és una petita mostra de la seva profunditat lírica. Quan l’he llegit, després d’haver viscut un intens dia a Sàsser, la ciutat on aquest dilluns s'ha fet la vista per l’extradició del president Carles Puigdemont, he percebut la forta estima per la terra que el poeta expressa, i he recordat que el territori comú de l’idioma ens relliga més enllà de la distància geogràfica i de l’atzar de la història. I, ho confesso amb pudor, m’he emocionat.
Les emocions..., sinuós territori, sempre vulnerable al menyspreu i a la insídia. I, tanmateix, si algun terme defineix el dia d’avui és justament aquest: un vaivé d’emocions que oscil.laven entre el neguit i l’esperança, entre la inquietud i la confiança, entre la por i l’alegria. Durant les llargues hores d’espera davant del Tribunal d’Apel.lació de Sàsser, acompanyats pels cants infatigables dels grups de sards i corsos que avui han vingut a expressar el seu suport al president i a Catalunya, tota la varietat de sentiments ha rondat, en un moment o altre, per l’ànim de la gent que érem allà, i també pels milers de catalans que han viscut en la distància el desenvolupament dels fets. És cert que estàvem convençuts del resultat feliç de la vista, i així ho testificaven les bosses de crispetes que Gonzalo Boye havia acumulat en els dies anteriors. Però tota prudència és obligada quan encara no es coneix el resultat, i si la prudència, amb permís del gran Jordi Carbonell, no ens ha fet traidors, sí que ens ha fet patidors innecessaris.
Vols dir, Toni, que tot anirà bé?
La sessió s’allargava, les notícies no es filtraven per cap banda, ni tan sols en els mòbils dels més propers, delerosos d’alguna insinuació dels que eren dins, però tot estava en silenci, i la guillotina del temps migrava els bons ànims. “Vols dir, Toni, que tot va bé?” i l’entusiasme sempre desbordant d’en Comín, “sí, tot anirà bé”, temperava les pors. “Tranquils, tranquils”, reblava Clara Ponsatí, més divertida que amoïnada. “I vosaltres? Ara en Llarena demana que us detinguin”, deia algú amb la notícia al mòbil, i la incredulitat donava pas a la riota general. La resposta era innecessària. Era tan delirant que aquest jutge estrambòtic tornés a pidolar la detenció, després del flag rotund d’Itàlia negant-se, que només cabia analitzar qui movia els fils d’un jutge patètic que arrossegava la credibilitat judicial d’Espanya per tots els fangars d’Europa. Algú explicava un acudit que corria per les xarxes: “Sabeu que en Llarena ha contractat un advocat belga?” “Sí, qui?” “Un tal Van de Kul”, i continuava la bufonada a costa de l’esperpèntic jutge.
Els eurodiputats Ponsatí, Puigdemont i Comín, a l'Alguer / Consell per la República
Indolents i impacients, anaven passant les hores, per bé que sempre hi havia el consol d’observar, a través del cristall, les cares de peix bullit dels tres de Vox, que havien vingut a salvar Espanya contra la insídia catalana. La senyora en qüestió, dirigent jurídica, o qualsevol altre càrrec del partit d’ultradreta, havia vingut vestida de negre de dalt a baix, com si fos una penitent d’alguna processó mariana: mitges negres gruixudes i un vestit negre ple de tatxes, de coll alt i braços tapats: tot un poema surrealista sota el calor abrasador del sol de l’Alguer. Un poema i una predicció perquè la de Vox havia vingut de negre i s’havia tornat de dol. No només no els havien permès entrar en la causa, sino que no havien entrat ni en la sala, i el jutge havia trigat 3 minuts escadussers en rebutjar de manera fulminant la petició. Al carrer, els sards havien cridat, “fora feixistes”, i per això els tres penitents patriòtics varen decidir no sortir durant hores de l’interior, amagats de la vergonya i del ridícul.
Entre la gent aplegada, un nodrit estol de dirigents polítics, des del secretari general de Junts, Jordi Sànchez o el portaveu Albert Batet, fins a la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, passant per consellers, diputats i càrrecs polítics diversos, incloent la dirigent d’ERC Meritxell Serret, el de Demòcrates, Antoni Castellà, o la de la CUP, Dolors Sabaté. I durant la llarga estona, l’encreuament de les converses polítiques, sovint intenses, amb un ull permanent fixat en la porta del tribunal.
Espanya forma part de la Unió Europea?
Finalment, a quarts de tres, s’obria la porta, sortia el president amb un ampli somriure i es confirmaven els bons auguris: Itàlia deia no a Espanya, es remetia al Tribunal de Luxemburg i la fiscal afegia que, si s’hagués entrat en la qüestió de l’extradició, tampoc no hi hauria hagut motius per a sostenir-la. L’èxit de l’exili contra la persecució judicial espanyola tornava a ser rotund i inapelable, i Llarena tornava a cobrir-se de glòria. Més tard, aplegats en el dinar al bonic recinte de Sa Mandra, el president Puigdemont es preguntava si Espanya forma part de la Unió Europea, i en Boye afegia: “aquesta pregunta l’haurem de fer”, convençuts de la vergonya jurídica que representa Espanya en el conjunt europeu.
Novament el conflicte català i la resiliència de l’exili posaven en evidència les misèries d’Espanya, misèries a diverses bandes, perquè tan miserable resulta la perversió de la justícia, com l’aplaudiment polític o l’aquiescència mediàtica. “Qui, de la premsa espanyola, treurà els colors a Llarena?” i la resposta és coneguda: ningú. Respecte al conflicte català, la premsa espanyola no fa periodisme, fa propaganda. Per això són importants els èxits de Puigdemont enfront les persecucions de Llarena, perquè trenquen la impunitat de què gaudeix la repressió espanyola dins de l’Estat, i la fa evident a Europa. El Regne d’Espanya no és un país segur jurídicament, ni és solvent democràticament, però el més greu és que no existeix una massa crítica, ni intel.lectuals, ni cantants, ni periodistes, que ho facin palès. És a Europa on s’està jugant la partida dels drets catalans, i és a Europa on la democràcia espanyola es mostra com és: ferida, foradada i agònica. Se'n parla al dinar i la conclusió és general: també será a Europa on es guanyarà la llibertat de Catalunya. A Espanya no hi ha ni opció, ni cabuda.
Aviat s’aixeca la taula. No hi ha temps per a la xerinola: els tres eurodiputats tenen sessió parlamentària i marxen a les cambres a connectar-se on-line. No volen abstenir-se de les seves responsabilitats, ni tan sols en un dia tan intens com avui. Però la metàfora és brutal: en Llarena els vol detinguts i ells estan lliures a Itàlia i participant en una sessió parlamentària europea. Novament la pregunta del president: encara pertany Espanya a la Unió?
Després, quan acabi la sessió, roda de premsa al centre d’Alguer, on es donaran totes les explicacions i, a la nit, un soparet relaxat. Temps de respirar, relligar complicitats i deixar-se amorosir pels amics i la companyia. S’ha guanyat una nova batalla. En queden moltes més. Els presents estan decidits a guanyar-les.
Imatge principal: el president Puigdemont després de declarar al tribunal de Sàsser