Recordava l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en una visita al Congrés dels Diputats fa unes setmanes, la darrera vegada que havia trepitjat la cambra baixa. Corria l'any 2013 i Colau era activista de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). "Abans de res vull aclarir que no sóc ningú important. No tinc càrrecs de res" havia dit l'avui la líder de Barcelona En Comú, i edil del consistori. Aquest cop, Colau no anava a presentar una Iniciativa Legislativa, com fa dos anys, sinó a una reunió amb el tercer càrrec més important a l'Estat, el president del Congrés, Patxi López.

Colau, com molts activistes aleshores, és una al·legoria del llegat que cinc anys després el 15M ha deixat en la política espanyola i catalana. El bipartidisme existent des de la transició s'ha esmicolat, com a conseqüència de la puixança de nous perfils polítics i candidatures. Alhora, l'emergència d'aquestes noves formacions ha exercit pressió sobre la resta de partits, que s'han vist empesos a incorporar en els seus discursos aquells clams de més democràcia i transparència que feien bullir les places indignades al crit de "No ens representen".

"No ens representen"

De forma simplificada, en el transcurs d'aquest cinc anys, el bipartidisme s'ha trencat com a conseqüència de l'emergència de llistes anomenades "del canvi" com ara la de Ahora Madrid o Barcelona en Comú a nivell municipal, En Comú Podem en l'autonòmic, o Podemos en l'estatal. També, a causa de l'emergència de Ciutadans, que segons el professor de la Carlos III de Madrid, Pablo Simón, "va beneficiar-se del trencament del càrtel polític". Tanmateix, per afavorir l'emergència de partits pioners com Podemos, el 15M hauria estat "una condició necessària, però no suficient", explica Simón. 

Front la creença que el partit de Pablo Iglesias en representa el moviment, Simón recorda que ells mateixos "no ho reconeixen així", ja que no tothom qui va participar en els indignats defensaria el programa actual de la formació. "Al 15M hi havia gent amb demandes molt diverses, per bé que amb una tendència escorada a l'esquerra", comenta Simón.

Xavier Domènech i Ada Colau / Foto: EFE

Fonts podemistes expliquen que el debat sobre el rol havia de prendre Podemos s'hauria produït en el sí de l'organització aleshores. Aviat l'objectiu va ser la deriva cap a la transversalitat i la canalització d'un discurs polític propi. Curiosament, un dels màxims ideòlegs de la formació, Íñigo Errejón, qui ha defensat no ser un partit a l'esquerra del PSOE, no va viure el moviment indignat, ja que es trobava a Bolívia, fent el doctorat. Podemos incorpora bona part dels elements d'aquelles manifestacions en el seu discurs, en tant que part d'aquells individus "van tenir una militància doble: militaven al 15M i després ho van fer a Podemos", comenta el professor. Personalitats de les marees blaves, blanques, grogues... o la pròpia PAH són els perfils que més tard haurien conformat les candidatures anomenades "del canvi", contribuïnt a "recapitalitzat" les línies de la formació morada. Però no eren els únics a nodrir-les.

Izquierda Unida

La coalició avui formada per Podemos i Izquierda Unida, de nom Unidos Podemos, segurament no hauria estat possible sense el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, i el líder d'IU, Alberto Garzón, al capdavant. Preguntat per què no va ser IU qui va capitalitzar les demandes dels indignats a les places, si és que moltes d'elles eren en una notable part reivindicacions de l'esquerra, Simón es remet al dilema de tota organització. "Els partits es mouen en un equilibri constant entre mantenir la línia política, o incorporar demandes, reajustar lideratges...que és més costós" comenta el politòleg. En conseqüència, IU no hauria estat capaç d'assimilar el repte que es presentava, per una manca de voluntat o capacitat per ser permeable a l'entorn polític. "IU no ha aplicat primàries fins molt recentment" recorda el professor de la Carlos III per il·lustrar les resistències que comenta.

Alberto Garzón i Pablo Iglesias / Foto: EFE

De fet, Pablo Iglesias ha denotat en els darrers anys cert malestar cap als seus actuals socis, com a conseqüència de desencontres amb Gaspar Llamazares o Cayo Lara. Iglesias hauria intentat una renovació en les formes d'elecció dels candidats d'IU per a les llistes europees, juntament amb Garzón, i la vella guàrdia del partit li hauria barrat el pas. Si aquella ofensiva hagués estat exitosa, potser Podemos no s'hauria erigit com a partit propi. "Certs candidats de Podemos es van separar d'IU, davant la necessitat de recapitalitzar la nova formació" indica.

Activistes catalans

Entre els activistes que es troben en institucions polítiques hi ha el líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech. En una entrevista amb El Nacional​, va explicar que havia entrat en política empès per la "trajectòria col·lectiva" de qüestionament del sistema, "a partir del moviment sociopolític del 15M". És el cas d'altres companys de llista, com ara Marta Sibina, o el diputat al parlament per Catalunya Sí Que Es Pot, Albano Dante-Fachin, el seu líder, Lluis Rabell, abans president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, o activistes de la CUP, com ara David Fernàndez, o Anna Gabriel.

Reducció de la combativitat

Una de les evidències que aquells activistes de les places han pres les institucions és la reducció de la protesta social. La darrera vaga general que es va produir a Espanya va ser el 2012. "Ara hi ha menys combativitat, perquè hi ha un seguit de demandes que s’han incorporat [a aquests partits] i ara tenen un cabdal institucional" explica Simón, qui recorda que ara fa uns anys les marees i la PAH es mobilitzaven amb més intensitat. "S'han descapitalitzat" i ara estarien en aquestes formacions, explica. Un exemple n'és el discurs que Colau va fer aquell mateix dia a Madrid. L'alcaldessa va assisitir a un esmorzar informatiu, on els plans de xoc social van estat centrals en el seu argument, recordant que havia sigut activista de la PAH. "A Barcelona hem aprovat mesures, però no són suficients, ja que les més importants depenen de l'Estat" va dir, en una al·legoria al llegat del 15M i l'auge en les institucions per part de les places indignades.