"Nos ratificamos". Una obsessió és l’apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent. Així mateix, com diu el diccionari de l’IEC, sembla trobar-se l’ABC amb la tesi doctoral de Pedro Sánchez. Fa tres dies que viuen encaparrats que el president espanyol és un plagiari, malgrat que res del que han publicat fins ara (i és molt) ho demostra.

Sobta la manca de proves en un afer de tanta consideració. Fa compassió veure el diari bracejar aviam si se’n surten per repetició —reincidència, es diria— de la cosa, com fa la propaganda. Fins i tot han escrit, en defensa pròpia, un editorial èpic i solemne, que sona a Scarlett O’Hara quan jura que mai més passarà gana a Allò que el vent s’endugué.

La promesa que el dijous havia fet el tabloide monàrquic és aquesta: “Després d'una exhaustiva anàlisi del document [la tesi, vol dir], en què hem fet servir eines informàtiques de detecció de plagis, aquest diari ha corroborat l'existència de desenes de talla-i-enganxa que constitueixen el que s’anomena «manca d'integritat acadèmica», segons diversos experts universitaris consultats”.

Fum i miralls

De tot plegat, res de res. No diu quines són aquestes “eines informàtiques”, ni n’ofereix les xifres de les anàlisis, ni en cap moment anomena els “experts” —ni explica per què no ho fa, com és de llei. Tampoc se sap què és “exhaustiva”, perquè d’aquestes “desenes” de plagis només se n’ensenyen mitja dotzena.

Entre periodistes —no és cap misteri—, aquesta mena d’adjectius sobre la pròpia feina fa lleig i sospitós de tenir cua de palla. A més a més, no cal que sigui “exhaustiva”: només que demostri el que afirma al titular. Si és o no “exhaustiva” ja se n’adonarà el/la lector/a ell/a solet/a. Si la informació és bona es defensarà sola.

Un exemple d’aquests mateixos dies. L’oncòleg Josep Baselga ha dimitit de la direcció mèdica del Sloan Kettering Hospital per haver amagat que cobrava com a conseller i/o soci de diverses farmacèutiques en articles científics sobre tractaments produïts per aquelles mateixes empreses. En el sector de l’oncologia, és un terratrèmol colossal. En l’exclusiva de ProPublica i The New York Times que ho descobreix no s’hi troba ni un adjectiu així. No cal. T’adones que és “exhaustiva” a mesura que la llegeixes, perquè detalla perfectament i completa quan i quant va cobrar de qui, citen les fonts de les dades, assenyalen les conseqüències i, per paga, parlen amb el mateix Baselga, que també hi diu la seva, pobre.

Escàndol impostat

L’ABC defensa el seu titular amb adjectius perquè les dades són ful. Un exemple: qualificar de plagi que Sánchez hagi fet servir a la seva tesi un article seu sobre el tema... de la seva tesi. Aviam, d’entrada, l’autor (coautor, en aquest cas) d’un article el pot utilitzar per al que vulgui, també per a la seva tesi. Entre altres motius perquè l’article era segurament un treball pensat com a part de la tesi, com es costum en el món acadèmic. No cal escandalitzar-se tant: “Tots dos articles van ser especejats i inserits en la tesi de Sánchez, copiats i enganxats, sense cap cita [...] fins i tot amb els seus gràfics”.

Un altre. En diuen plagi d’agafar tres línies d’una conferència d’un secretari d’Estat amb pures dades, que no poden ser altres perquè són oficials. Es pot dir que l’autor va tenir mandra, posem per cas, però plagi... Plagi és una altra cosa.

Un més. Acusa Sánchez de plagi perquè va reciclar un article ja publicat en una altra revista, en aquest cas de la Secretaria de Comerç, que no és una publicació científica. Això està malament, però un no es plagia a un mateix, no? Presentar-ho com “original i còpia” com fa el diari són ganes d’enredar. En qualsevol cas, com és que no han demanat als autors de l’article (són tres9) que s’expliquin? Potser ho van fer –ens hi podríem jugar un pèsol– perquè els va agafar el toro o cosa semblant. Tampoc sabem si van cobrar per l’article, per exemple, cosa que ho empitjoraria tot, encara que no té a veure amb el plagi.

Tot plegat seria com acusar al periodista de l’ABC de plagi perquè en cada una de les peces que publica en referencia d’altres seves i gairebé amb les mateixes paraules. Es podria descriure aquest fet de manera que quedés com un plagiari, un barrut, un gandul o tot alhora, però no seria veritat ni just.

El tribunal estrany

I un últim exemple. En una altra peça es descriuen les qualificacions dels membres del tribunal de la tesi. El president feia dos mesos que era doctor. Un altre membres era el coautor del coi d’article. Bé. En lloc d’explicar els fets, fa un judici, i parla de tribunal de amiguetes. Afegeix: Fuentes académicas consultadas por ABC sostienen que este tribunal tenía “claras lagunas, aunque cumplieran por los pelos ser doctores”. Un altre cop, no s’és doctor “pels pèls”: s’ho és o no.

Sigui com sigui, tot això en què prova el presumpte plagi, que era del que es tractava?

I així tot. Obsedits per reforçar el seu relat del plagiari Sánchez, ho fan amb peces com aquesta: “Els tuitaires es llancen a estudiar la tesi de Sánchez i hi troben nous plagis”. Es tracta d’un sol tuitaire i el “plagi” és del mateix estil dels que ja s’han explicat. Tot tirant a barra de bar, vaja.

La Moncloa ha fet una nota de premsa aquest divendres al matí on es peta tot el exhaustivo anàlisis en un sol paràgraf: ​“Després de l'anàlisi de la tesi [...], l'avaluació de les eines Turnitin i PlagScan, determinen el contingut original de la tesi, superant àmpliament els estudis de coincidències. En el cas del Turnitin ha obtingut un 13%. En PlagScan el 0,96%”. La tesi de Pedro Sánchez potser no és gaire bona, el tribunal mediocre i la universitat de nyigui-nyogui. L’ABC, en aquest cas, no desentona.