La Constitució espanyola estableix que la moció de censura ha de ser constructiva. Qui la promou ha de comptar amb el suport d'almenys la desena part dels diputats i presentar els seus propis programa i candidat a la presidència del govern. Conclusió: una moció de censura es presenta només quan es tenen prou vots per guanyar-la. És veritat... a mitges. Les dues mocions presentades en la història de la democràcia del 1978 van desdenyar l'aritmètica parlamentària. Anaven dirigides a denunciar una pràctica de govern determinada o com a aparador d'una alternativa de govern.

Com la que projecta presentar Pablo Iglesias, que segurament té més al cap deixar en evidència al PSOE (obligant-lo a fer costat al PP) tot presentant Podemos com l'única oposició real. Vestit amb americana i tot.

La primera moció de censura la va presentar el PSOE contra el govern d'Adolfo Suárez (foto) i Unión del Centro Democrático (UCD) el 30 de maig de 1980. El candidat socialista a la presidència era Felipe González. La moció va ser defensada per Alfonso Guerra i refutada per Rafael Arias-Salgado en nom de la majoria governamental.

Després de vint hores de debat, la moció va ser rebutjada per escàs marge. Van votar en contra els 166 diputats d'UCD, que es van quedar sols. Es van abstenir 21 diputats: nou de Coalición Democrática (avui PP), set de Minoria Catalana (CiU) i un d'Unión Nacional (extrema dreta), del Partido Aragonés Regionalista, de Unión del Pueblo Navarro i dos del Grup Mixt. A favor de la moció van votar 152 diputats: 120 socialistes, 23 del PCE i un d'ERC, Euskadiko Ezkerra i Unión del Pueblo Canari, i dos del Grup Mixt.

Adolfo Suárez va aconseguir superar la moció de censura, però la seva imatge va quedar molt deteriorada, doncs el debat va ser televisat en directe per TVE. La gent va poder veure com Suárez ni sortia a la tribuna. Els socialistes no comptaven a vèncer, però la seva operació va deixar mot tocat a un ja feble Suárez, que va dimitir el 29 de gener de 1981, sense el suport del seu partit, ni de la Corona, ni dels poders fàctics de l'època.

Moment AP

La segona moció de censura va ser de signe contrari i motius semblants. La va presentar Aliança Popular el 23 de març de 1987 contra el govern socialista de Felipe González, que disposava de majoria absoluta al Congrés.

Era una moció condemnada al fracàs: es va plantejar per presentar en públic al nou líder conservador, Antonio Hernández Mancha, que un mes abans ni era diputat. Va defensar la iniciativa el diputat popular Juan Ramón Calero.

La moció va fracassar sorollosament. Els populars de llavors van obtenir 67 vots a favor (AP i Unió Valenciana) i 195 en contra (PSOE, Esquerra Unida, PNB i Euskadiko Ezkerra) i 70 abstencions (CD, Convergència i Unió, Partit Aragonès Regionalista, entre d'altres).