Mentre la campanya electoral creua el seu equador, Partit Popular i Podemos extremen la pressió per explicar als ciutadans quin és el model antagònic de país que defensen. Les urnes del 26-J dibuixaran novament un mapa polític fragmentat, que forçarà la necessitat de pactes amb el PSOE i Ciutadans. Serà llavors quan els qui han actuat durant tres setmanes com a comparses dels extrems decidiran l'articulació del projecte político-econòmic per a Espanya: el moderat-conservador, o d'esquerres-progressista. Però aquest projecte serà patriòtic –o no serà– pels dos que aspiren a governar, malgrat que la paraula patriotisme no signifiqui per a Podemos o PP el mateix.

La pàtria dels pobles

Explicava el número dos i estrateg de la formació morada, Íñigo Errejón, que cap ordre es subverteix amb els mateixos conceptes que l'han permès edificar. Durant la seva trajectòria fins a les institucions polítiques, el relat dels podemistes ha pivotat sobre aquesta idea i s'ha anat solidificant a partir d'una sèrie de termes –casta, els de dalt i els de baix, la pàtria...–, dels quals n'han transformat el significat. Ja existien abans, però el canvi de connotació ha estat la clau per combatre el seu principal adversari polític, que és el PP.

Tanmateix, durant els darrers dies de campanya, Podemos ha aprofundit el clàssic relat que els populars tenen "controlades les institucions" i "segrestades per una minoria per a qui legislen". Ara també han dotat de significat el terme patriotisme, que articula el seu projecte per a l'Estat. L'objectiu és deixar fora d'ell la casta i les corrupteles que han infectat els fonaments dels populars, el model al qual es volen contraposar. 

"Ser patriota i tirar endavant el país, és tributar a Espanya i no tenir comptes en paradisos fiscals", és el significat que hi va donar el seu líder, Pablo Iglesias, en el darrer míting d'Almeria. "Els antisistema són els dels comptes a Panamà", afegia. És a dir, que la pàtria és la gent i antisistema és qui no compleix els compromisos cívics i ciutadans. Per aquest motiu han extremat la campanya al Mediterrani, al·legoria a una regió fustigada per les obres urbanístiques i la corrupció. També, en un territori més poblat com Andalusia, on aspiren a guanyar aquest antic feu socialista, que els ajudaria a avançar-los.

FOTO: Íñigo Errejón, Pablo Iglesias, Alberto Garzón / EFE

A Podemos saben que la desafecció ciutadana vers la política, el nínxol que els ha permès fer el cop de destral al bipartidisme, creix per les polítiques d'austeritat. Ho va afirmar el seu economista el dia de la presentació del polèmic catàleg d'IKEA, Nacho Álvarez. Les evocacions a la socialdemocràcia sueca han permès el partit despullar-se enmig de la campanya, reivindicant un perfil de ciutadà més moderat. També els apropen al sorpasso.

El model que inspira els podemistes és la nova socialdemocràcia, que és la socialdemocràcia de sempre, però que aspira a fer quelcom que el PSOE no es va atrevir. Això passa per plantar cara a la Unió Europea, reivindicar la sobirania nacional per davant de les pressions econòmiques i renegociar el paquet de reducció del dèficit per revertir les retallades que vindran. Així, programes com el del partit socialista deixen de tenir credibilitat per a uns ciutadans que han vist retallar el seu Estat del Benestar i modificar l'article 135 de la Constitució per fixar com a prioritat el dèficit. Ja no és suficient amb promeses sobre derogar les reformes del PP, com les fa Ferraz. 

La solució del populisme que nodreix Podemos els ha portat a apel·lar al "poble" o "la gent" i donar als ciutadans on agafar-se en temps de crisi. Volen tornar a il·lusionar i fer "somriure un país", que és el lema de la seva campanya electoral. We the people, Nosaltres la gent, és segons Errejón el punt de partida de totes les revolucions. Per això, miren de construir un patriotisme plurinacional a l'interior, on la sobirania nacional passi per davant de les pressions econòmiques internacionals.

Aquest model reconeix el dret a decidir, per bé que de vegades és "de treure i posar", però aspira a agermanar els "pobles", com diu en el lema de campanya del líder d'En Comú Podem, Xavier Domènech. També és coral entre totes les autonomies de l'Estat: per això al cartell de la formació estatal apareix l'alcaldessa Ada Colau.

FOTO: Pedro Sánchez / EFE. 

El PSOE: clau de la governabilitat

No té doncs sentit "fer fora Rajoy" alçant la veu per un "Sí pel Canvi", com s'ha dedicat a pregonar el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, durant aquesta setmana i escaig pels pobles que ha visitat. Els socialistes s'enfronten a una crisi de projecte polític, mentre que miren de tapar la sagnia de la bretxa generacional. El seu votant es situa per damunt dels 55 anys i Unidos Podemos li roba el vot jove, mentre blinda l'esquerra i l'empeny a la batalla pel centre amb Ciutadans.

A Ferraz saben que tindran la clau de la governabilitat i han trobat una via d'escapament per no situar-se en un escenari pitjor: que governi la força amb més suport al Congrés, però en cap cas fer Iglesias president o entrar amb Rajoy en un govern. Els costos de mullar-se serien elevats i l'abstenció encara major per a un partit que ja pateix la desmobilització del seu electorat. Per això, Sánchez fa 'porta a porta' i crides constants al vot dels seus fidels, mentre nega el sorpasso que li auguren les enquestes, ja sigui en vots o en escons.

Els socialistes tampoc no aconsegueixen emocionar amb la qüestió territorial, sobre la base d'un Estat Federal que no és possible sense una majoria suficient al Congrés. A frec a frec amb el dret a decidir hi ha el PSC, que serà l'escull a salvar o llimar amb Unidos Podemos i En Comú Podem, si volen articular la coalició progressista a partir del 26-J.

FOTO: Mariano Rajoy / EFE

La sobirania indivisible

Al PP no li ha caigut bé el model patriòtic de Podemos. Diu la vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, que ells sí que són "la gent", mentre parodia el catàleg d'IKEA de Podemos, on un senyor col·loca malament la roba en un estenedor i un altre fa servir el ganivet de la ceba pel formatge. És la mateixa queixa que havia insinuat el president en funcions, Mariano Rajoy, en un míting a Alacant. Rajoy va indicar que ells sí que són "un partit espanyol", sense fer menció a un interlocutor concret.

Vers les acusacions d'antipatriòtics, ells s'erigeixen com a defensors de la sobirania indivisible espanyola, terme que manté una relació amb els fonaments de l'Estat i frega la concepció nacional. És a dir, la pàtria constitucional. L'exemple són les paraules del ministre en funcions, Pedro Morenés: "No hi ha millor vocació que donar la vida per la defensa d'Espanya", va dir. Aquest país a què els de Gènova es dirigeixen es concentra en les zones rurals, on han desplegat la seva ofensiva per entrar en 9 províncies on els va robar vot C's.

Si Rajoy aspira a quedar-se després del 26-J, haurà d'arribar a una xifra legitimadora d'entorn dels 130 escons, davant dels qüestionaments de Rivera per la corrupció. En aquest escenari, les imatges de Rajoy menjant un gelat, passejant per un camp de carxofes, prenent una cervesa, o corrents per la meseta castellana són part de l'estratègia per assolir una imatge més propera entre els ciutadans. El votant popular és fidel i per damunt dels 65 anys, però aturar la sagnia jove per la banda de C's, li pot garantir els escons anhelats.

I Rivera tampoc s'està de jugar al dominó i passejar-se per Salamanca mentre aplaudeix un home que toca la guitarra amb cançons del folklore espanyol, tot eludint el títol de català a la resta de l'Estat. El tàndem PP-C's s'assembla en la qüestió econòmica i la territorial: ni dret a decidir, ni reforma de la Constitució per incloure la plurinacionalitat. El seu país, de ser liderat per el PP, buscaria complir els compromisos pressupostaris amb Europa, amb poc marge per a la discrepància respecte de les directrius de Brussel·les.   

FOTO: Juan Carlos Girauta i Albert Rivera / EFE

L'Estat i la defensa

Però sovint, els patriotismes dels dos qui aspiren a governar Espanya, Partit Popular i Podemos, troben un punt de connexió. El darrer exemple d'aquesta disputa s'ha produït aquest dijous. Rajoy ha apel·lat a una clàssica reivindicació d'Espanya, com és el fet que Gibraltar sigui un territori espanyol. I poca estona després, Iglesias ha afirmat per Telegram a una periodista "per descomptat, Gibraltar espanyol".

I és que els eixos patriòtics de l'Estat també estan agafant rellevància per a Podemos. En primer terme, els podemistes tenen entre les seves files a un exmembre de l'òrgan de les forces armades, JEMAD, Julio Rodríguez, que apareix als cartells i conserven com un gran actiu de la formació. En un míting a Almeria, Iglesias va presentar Rodríguez amb molt d'orgull i van dedicar una part de l'acte a parlar sobre qüestions relatives a les forces armades, a partir de l'etiqueta #MilitaresconDerechos.

Així les coses, la diferència entre el patriotisme de Podemos i el del PP passaria per la reforma del model de país i el pacte intergeneracional entre present i passat. Es tractaria de construir poble i Estat en el paradigma de la formació morada, reconeixent la plurinacionalitat i el dret a decidir; mentre que el PP partiria de nocions més properes a la sobirania indivisible espanyola. Dos patriotismes contraposats amb dos models econòmics diferenciats que el PSOE i C's tenen en les seves mans.