Afirmava l'intelectual Vladímir Ilich Uliánov, més conegut com a Lenin, que "Quant pitjor, millor". Inspirat en Karl Marx i els postulats comunistes, l'artífex de la Revolució d'Octubre –a qui la història idealitza encara– n'estava convençut que quant pitjor fossin les condicions de la massa camperola, més hi guanyava la futura revolució proletària. La fi de l'Estat opressor implicava destruir-lo. No hi havia cap altra opció per alliberar els oprimits.
El 15M i els 'indignats'
Sense proposar-s'ho, Podemos, el partit que Pablo Iglesias va fundar després de les mobilitzacions del 15 de maig del 2011 es nodreix d'aquest mantra. El discurs de Podemos neix del descontentament d'uns ciutadans ofegats per les mesures d'austeritat, i d'un sentiment de rebuig cap a la classe política d'aquells que van perdre la feina i la casa. En la gènesi hi ha un conflicte social d'enfrontament cap a l'altre, de dialèctica schmittiana.
Si el moviment social que l'encapçala és el dels indignats, és com per confirmar cert malestar entre les bases. Aquí competeix amb Ciutadans, que també reprodueix la idea del desgast democràtic. Però entre ambdós hi ha una frontera que els separa. Al març, el politòleg Pepe Fernández-Albertos va publicar una gràfica on es mostrava que el votant de C's es diferencia del de P's per la percepció en la situació econòmica personal.
És a dir, com pitjor situació financera creu tenir un ciutadà, més propensió a votar Iglesias. A millor, més possibilitats per a Ciutadans. Si bé, la tendència de Podemos es veia més acusada.
[embed]https://twitter.com/jfalbertos/status/574531824766074880[/embed]
Altres politòlegs van increpar Fernández-Albertos. Quan es llegeix el fil, s'observa que els qui discrepen amb l'estudi ho fan perquè divideixen la mostra per classes socials –on els resultats semblen ser uns altres–. Però la idea de fons ajudaria a explicar perquè si hi ha dos partits que enarboren la bandera de la regeneració democràtica n'hi ha un, els naranjitos, que obté millors resultats preelectorals que l'altre.
La metàfora Syriza
Iglesias no és reformista com Albert Rivera, sinó rupturista. O almenys, ho era. Amb les camises arromangades, i sense dur mai una corbata, genuïnament connectava amb la desafiant idea d'aturar els desnonaments, fixar una renda mínima, o reestructurar el pagament del deute. Podemos volia ser a Espanya la coalició d'esquerres Syriza, d'Alexis Tsipras, que amb una majoria molt ampla va trencar el bipartidisme a Grècia.
De fet, el malestar dels seus cosins-germans el feia créixer en els sondejos, en una espiral mai abans imaginada. Quant pitjor per als grecs, millor per a Pablo. Però el rupturisme es va esmicolar quan el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea van plantar-se, obligant el govern grec a tornar els deutes. Podemos havia aconseguit fragmentar el bipartidisme, "contra la casta", i ara Rivera l'avançava, absorbint l'esforç dels cercles ciutadans.
Així va adonar-se que el discurs de l'austeritat no sols és ideològic, sinó que posseeix mecanismes de coerció legal per fer complir els contractes. De neomarxista, o esquerra radical, Pablo va esdevenir l'Eduard Bernstein, obligat a abraçar la socialdemocràcia perquè sap que si no, no conquerirà l'Estat, ni aconseguirà millores per a la massa treballadora. I quan ho fa, perd l'autenticitat amb què s'havia guanyat el respecte.
El 'viatge' cap al centre
Així com el Partit Popular amb Aznar en el seu moment, Podemos també ha hagut de fer el viatge cap al centre per assolir una base de votants més ampla. D'aquella combativitat moral que atrau estudiants i intel·lectuals amb valors progressistes, Coleta morada va haver-se de moderar i combregar amb l'establishment. De fugir d'actes institucionals, Pablo va passar a reunir-se amb el rei o elogiar el discurs del Papa de Roma.
Perquè Pablo sap, així com Rivera, que per governar Espanya cal ser presidenciable. Del partit hegemònic a què aspirava, es va quedar en un de més petit que calia remuntar. Això implica cuidar les aparences, la imatge i moderar el discurs. També, per controlar les bases. Dels tradicionals cercles d'on els candidats emanaven, Podemos va aprovar el llistat pel Congrés, assegurant que el 96% dels escollits li eren fidels a Pablo.
El sistema encara s'entén amb els partits que reprodueixen les estructures jeràrquiques clàssiques, i perjudica l'intent de reformar-los internament. Però no sols això. De complir-se la hipòtesi de Fernández-Albertos, C's s'hauria beneficiat d'una millora en la percepció del context econòmic, a través del seu discurs de "la il·lusió". Per un moment, sembla com si la situació econòmica hagués canviat, mentre la UE recorda que no.
Canvi pel PSOE
Podemos és avui aquell partit que perd la seva humil essència, quan s'asseu amb Rivera al Salvados i dóna la raó al seu regeneracionista adversari. Podemos és l'obligació de moderar uns ideals sincers, per augmentar-ne els vots. Podemos és alhora l'idealisme programàtic de tornar a un enfortit Estat del benestar, i l'intent de canvi d'una UE capficada en el seu projecte econòmic, polític i monetari. Però Pablo és necessari.
El PSOE s'enfonsa en els sondejos –anunciant en algun dels casos un sorpasso en escons de Ciutadans als socialistes–. I sembla que bona part dels votants de Podemos provenen precisament de PSOE i Izquierda Unida, segons el politòleg Sergi Cristóbal. El fet s'hauria iniciat a partir del 15M, com afirmava l'analista Jaime i Miquel, quan va vaticinar que Podemos podria ser el nou partit socialista, en uns anys.
Així, potser sí que quant pitjor li vagi a Pedro Sánchez, millor li anirà a Pablo. Algú haurà de capitalitzar el malestar per una socialdemocràcia europea debilitada, on les enquestes diuen que la ciutadania no s'identifica, ni se sent atesa, ni escoltada. Altrament, una victòria que sembla que sí aconsegueix Coleta morada.