“Un minotaure desbocat”. D’aquesta manera descriu Damià del Clot, politòleg, advocat, alcalde de Vilassar de Mar (ERC) i president del Consell Comarcal del Maresme, l’estat profund espanyol. El polític i escriptor maresmenc torna a capbussar-s’hi amb un nou llibre, Anatomia del Deep State espanyol (Pòrtic, 2023). Una radiografia, amb perspectiva històrica, de qui conforma aquest Estat a l’ombra, més enllà dels dos partits del sistema: el seu “aparell legitimador” (jutges i fiscals), el seu “braç executor” (policia política) o els seus “guardians” (militars i serveis secrets). Però també una acta de les seves actuacions a les fosques. El conflicte polític català n’és ple de mostres, des de la sentència de l’Estatut del 2006 o fins al més recent cas d’espionatge massiu conegut com a CatalanGate. Tot en defensa d'una "raó d'estat" que no entén de dictadura o democràcia, immutable al pas de les dècades.
“A mesura que Espanya constata el seu fracàs com a nació, enforteix l’Estat”, reflexiona Damià del Clot, que escriu: “El dota de procediments legals infinits, de reglaments de llenguatge tècnic inintel·ligible i de funcionaris amb un clar esperit endogàmic i vocació corporativa als quals s’assigna un objectiu clar: arribat el moment, ells són la primera i única línia de defensa de l’Estat”. El llibre conclou amb una cita de José Antonio Primo de Vera, fundador de la Falange que donaria corpus ideològic a la dictadura franquista: “España puede tener un Estado fuerte porque es, en sí misma, una unidad de destino en lo universal”. Perquè, segons l’autor, és en l’”Estat dual” franquista on cal buscar els orígens a l’actual deep state espanyol.
I, davant qualsevol amenaça, s’activa l’Estat sencer, el que és a la superfície i el que no, el que és visible i el que no ho és tant, retorçant al màxim la legalitat --en alguns casos heretada del franquisme-- i estirant com un xiclet la impunitat de la qual gaudeixen certs poders que no van morir amb el dictador. Des de la doctrina del “tot és ETA” —aquesta setmana s’ha complert vint anys del tancament del diari Egunkaria— fins a la “teoria del perill comunista” amb la irrupció de Podemos a la política espanyola. I, evidentment, la persecució de l’independentisme, al qual s’ha d’”eliminar” del terreny de joc al preu que sigui.
“Amb el dissident no es negocia; se l’elimina mitjançant el que hem definit com una estratègia del lawfare, empresonant-lo, inhabilitant-lo, destruint-lo”, sosté el polític i politòleg. Les comparacions són odioses, sobretot si es mira l’exili del rei emèrit Joan Carles als Emirats Àrabs: “Si en el cas del rei la judicatura —la que és capaç de pervertir el silenci en la defensa dels silencis d’Estat— s’ha utilitzat per protegir el símbol de la unitat, en el cas de la dissidència ha esdevingut un pilar fonamental de la lluita per l’eliminació de l’enemic”.
El poder judicial
Justament el poder judicial és un dels principals focus de l’anàlisi de Del Clot, que constata com en moltes ocasions s’ha erigit en un contrapoder a l’ombra. Una bona mostra és la recent revisió de penes dels presos independentistes per part del Tribunal Suprem, que retorça la interpretació i es permet criticar la reforma del Codi Penal impulsada entre el govern espanyol i ERC. Ha construït la seva pròpia estructura paral·lela, que s’activa quan veu amenaçat el seu poder. “Si el TC ha actuat com una mena de parlament de l’Estat profund, el CGPJ s’ha revelat com el govern que opera des de les profunditats del sistema. És un òrgan al servei de l’Estat profund”, assenyala l’autor. El minotaure no només no ha desaparegut, sinó que "no ha parat de créixer, s'ha sofisticat en les formes, s'ha adaptat als nous temps i s'ha sabut ocultar en les tenebres de la sala de màquines".
Sense espòilers, però tot això té solució? Damià del Clot no les té totes, però assenyala un camí hipotètic: “La cura no serà senzilla, però si es volgués posar-hi remei, aquest passaria, en primera instància, per trencar amb el passat. S’hauria de portar a terme la ruptura que no es va fer durant la Transició. Serrar el codó umbilical que encara ens lliga amb el feixisme i la intolerància. La democràcia espanyola no serà democràcia si no pot governar-se amb persones i lleis capaces de denunciar i renunciar als temps anacrònics on l’abús de poder estava alimentat per la impunitat de fet i de dret”.