Clara Ponsatí (Barcelona, 1957) confessa que ocupar l’escó de diputada al Parlament Europeu ha estat una situació que no s'esperava. “A mi m’han arribat molts canvis a la vida quan pensava que ja ho havia fet tot i només em faltava jubilar-me. Ara començo a acostumar-m’hi, veig que segurament aquest tampoc no serà l’últim”, explica en una conversa amb ElNacional.cat a través de videoconferència. Ponsatí manté el seu to clar i contundent, crític amb la situació del procés a Catalunya i amb la resposta d'institucions i partits. No comparteix l'estratègia de la negociació amb el govern de Pedro Sánchez i tampoc la voluntat d'aprovar els pressupostos, però sí el diagnòstic que la legislatura està esgotada.

Més valia seguir la batalla des de l’exterior, perquè des de l’interior està sent extraordinàriament difícil mantenir les posicions

El dia que va arribar al Parlament Europeu van publicar un vídeo amb Carles Puigdemont i Toni Comín, reivindicant el camí de l'exili...
És evident que atès que no vam acabar de fer tot el que havíem de fer, posats a corregir el tret, més valia seguir la batalla des de l’exterior, perquè des de l’interior està sent extraordinàriament difícil mantenir les posicions. Estava convençuda que el president i Comín serien eurodiputats. En el meu cas, pensava que era una manera d’expressar suport però no havia de tenir implicacions sobre la meva vida real...

No ens hem donat mai per vençuts i hem jugat totes les cartes cada vegada que podíem

No s’ho esperava arribar al Parlament Europeu?
No. Jo m’havia fet l’escenari que passaré una temporada, no sé com de llarga, a l’exili; que havia arribat al lloc on viuria aquest exili, pensava que seria com a professora a St Andrews. I després ha resultat que he de fer un altre canvi. En la combinació amb el Brexit hi ha un component que no és mèrit nostre, però el que sí és mèrit nostre és no haver-nos donat mai per vençuts i haver jugat totes les cartes cada vegada que podíem fer-ho.

En aquest vídeo també parlaven de dificultats, incerteses i incomprensions. A què es referien?
Quan vam fer l’aposta que el president Puigdemont fos membre del Parlament Europeu, hi va haver molta gent que va donar per fet que això era impossible, que no valia la pena. També quan vam argumentar que un cop elegits no hi havia manera de bloquejar que ocupéssim els escons, hi va haver molta gent que no s’ho va prendre seriosament. Els presos membres del Parlament Espanyol han estat esbandits abans de la sentència i al Parlament de Catalunya també s’ha decidit sobre qui podia ser membre fora de la decisió sobirana de la cambra, i hi havia un estat mental que també era així al Parlament Europeu.

Ens hem acostumat a combregar amb rodes de molí a la política catalana i espanyola i quan ja n’hem menjat quatre, menjar-te la que fa cinc, a vegades ja ni ho notes

Al final no ha estat així, el Parlament Europeu funciona de manera diferent?
El Parlament Europeu està sotmès a obeir els criteris de la Cort Europea de justícia, i aquesta de moment està demostrant que és imparcial; que hem estat elegits i sobre això no hi ha més discussió. El que passa és que ens hem acostumat molt a combregar amb rodes de molí a la política catalana i espanyola i quan ja n’hem menjat quatre, de rodes de molí, menjar-te la que fa cinc, a vegades ja ni ho notes.

Això que Hitler admirava l’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics i ho va voler superar no m’ho invento, ho explica Josep Pla, després que ell i Eugeni Xammar el van entrevistar

La seva primera intervenció al Parlament Europeu com a eurodiputada va denunciar el que va descriure com l’historial d’intolerància d’Espanya, va explicar que Hitler va voler superar l’expulsió dels jueus per part dels Reis Catòlics, va ser una intervenció molt contundent que ha provocat reacció a l’Estat...
Això que Hitler ho admirava i ho va voler superar no m’ho invento, ho explica Josep Pla. Quan Pla i Eugeni Xammar van visitar Hitler just després del cop d’Estat de Primo de Rivera li van fer una entrevista i tots dos expliquen que Hitler li diu a Xammar: “vostè té pinta de jueu però no es preocupi que vostè és espanyol”. I fa tot un panegíric que els Reis Catòlics el que van fer va estar molt bé però es van quedar curts. És Pla, no una creació meva. L’antisemitisme té un història molt llarga. Quan es fa l’argument que a Espanya portem 500 anys junts, aquests 500 anys, van començar per aquí. És un punt de partida.

Tot seguit, va parlar de la situació a Catalunya també com a mostra d’aquesta intolerància i aquesta equiparació també ha provocat polèmica... 
Els estils, evidentment han canviat. No vull fer cap comparació amb la persecució que ha patit el poble jueu que no és comparable a la situació present, ni de lluny. Però el fet que un fiscal se senti legitimat per perseguir un mestre que ha criticat la violència de la Guàrdia Civil, mostra un punt d’intolerància realment preocupant.

Aquest és un dels objectius que es proposa? Aprofitar aquesta plataforma per denunciar la situació a Catalunya i la persecució contra el procés?
És clar. La nostra feina és intervenir en allò que puguem en la feina del Parlament, però al mateix temps tenim una obligació afegida en tant que exiliats i membres del govern Puigdemont, de fer servir aquest altaveu per denunciar la situació de suspensió dels drets civils i repressió a Catalunya. No totes les intervencions tindran el mateix focus, però és la nostra obligació. El Parlament Europeu és un gran altaveu, un gran espai on tothom es fa ressò de múltiples i infinites causes del debat polític a Europa, i és evident que la situació de Catalunya n’és una i important. Hi ha molta atenció al que fem i diem. 

El Parlament Europeu ha començat ja el procediment del seu suplicatori, però a més té el cas de l’extradició obert a Escòcia. Com l'afectarà la seva nova situació?
A Escòcia es va obrir abans que jo tingués la immunitat, però no hem de preveure que necessàriament el jutge escocès hagi de suspendre el meu procés d’extradició. Jo crec que ni tan sols li demanarem. Estic molt disposada que es prengui una decisió sobre això.

Si jo sabés que puc tenir un judici just, demà seria a Barcelona. El problema, és que sé que no el tindré

Quina previsió té sobre el recorregut judicial?
Crec que això seguirà endavant, que a finals de maig el judici s’haurà vist i que el mes de juny hi haurà una decisió. No puc avançar si serà favorable o no. El fet que la justícia espanyola faci aquesta interpretació tan estranya del que és la immunitat, és un element més que s’afegeix al nostre argument que jo no tindria un judici just si m’extradissin, que és el principal motiu pel qual no acceptem l’extradició. Si jo sabés que puc tenir un judici just, demà seria a Barcelona. El problema, és que sé que no el tindré.

Els presos surten de la presó com surt gent que ha fet crims terribles, amb dret a uns permisos. No frivolitzem. No és cap concessió de la justícia

Mentrestant, a Barcelona estan començant a sortir de la presó els presos.
Encara estan condemnats. Estan sortint de la presó, com surt gent que ha fet crims terribles, amb assassinats o tràfic de drogues, quan fa una temporada que compleixen la sentència, amb dret a uns permisos. Per tant, se’ls està donant el mateix tracte que a qualsevol altre pres. Porten molt de temps tancats. I, pobres d’ells que no compleixin totes les condicions dels permisos. Per tant, no frivolitzem. És evident que tots estem contents que puguin sortir a respirar l’aire i abraçar les seves famílies, però això no és cap concessió de la justícia, simplement compliment de sistema penitenciari normal i corrent.

L’única sortida raonable és una amnistia que arxivi absolutament totes les causes relacionades amb la lluita per la independència, totes

Quina creu que serà la sortida davant de tot aquesta estratègia de persecució contra el procés? La reforma del Codi Penal, l’amnistia, l’indult?
L’única sortida raonable és una amnistia que arxivi absolutament totes les causes relacionades amb la lluita per la independència de Catalunya, totes. I per tant, que permeti la sortida sense condicions de tots els presos, que s’acabin totes les petites persecucions de baixa intensitat, els tribunals de comptes, que puguem tornar els exiliats... Si el Parlament espanyol vol revisar el Codi Penal fer-lo més civilitzat i suprimir el delicte de sedició em sembla correcte. Això pot millorar la situació de les persones que ja estan condemnades, però no resol el problema que l’Estat espanyol. Davant un conflicte polític va optar per fer la guerra judicial. Acabar amb la guerra judicial requereix una amnistia, i moltes altres coses, evidentment, perquè les altes instàncies judicials és evident que estan sota el control polític de la més extrema dreta d’Espanya.

I per superar el conflicte polític?
Sense un acord per gestionar el dret d’autodeterminació dels catalans, reconeixent el referèndum de l’1-O o arribant a un pacte per trobar maneres de fer-ne un altre que vinculi explícitament l’estat espanyol, sense això no veig com sortirem de l’atzucac. Però vaja, és evident que estem molt, molt lluny d’això. Que jo cregui que és necessari per a una solució no vol dir que no sigui conscient que hem retrocedit molt i per tant ara mateix aquestes fites són realment molt complicades.

Regalar la foto de la reunió a Sánchez, que diu explícitament que no pensa fer res, és autocastigar-se. No cal

No confia en la mesa de diàleg amb el govern de Pedro Sánchez?
No és el que digui jo. Ells, molt explícitament, han dit tot allò que no estan disposats a parlar. Ho han dit per activa i per passiva. Si no estan disposats a parlar, difícilment podem tenir esperances que aquest procés de diàleg doni cap fruit. En general, quan hi ha un conflicte i entres a una negociació, normalment, primer de forma discreta, sense tantes estores i focus, les parts parlen i, si s’albira una solució, aleshores s’escenifiquen les reunions, les fotografies... El senyor Pedro Sánchez va a Barcelona, es fa una fotografia, entra i surt, i no s’ha parlat de res, no hi ha hagut cap acord... És més, ell clarament diu que tot el que des de Catalunya es pugui considerar necessari a ell li rellisca. Però, ell ja s’ha fet la foto i aquí al Parlament Europeu i a tot arreu, la percepció que es té és que Pedro Sánchez està encarrilant la solució. Jo crec que regalar-li aquestes imatges a un govern que no ha fet absolutament res i diu explícitament que no pensa fer res és autocastigar-se. No cal.

L’operació que va fer Sánchez de la llista aquella, de la llista de la compra, si no fos per plorar faria riure

És a dir que no està d’acord amb aquesta estratègia de diàleg...
Jo sempre estic d’acord amb el diàleg, el que no estic d’acord és amb escenificar que hi ha un diàleg quan no està havent-hi diàleg i donar la imatge que s’està obrint la solució quan no hi ha cap símptoma que això sigui així i quan aquesta imatge només beneficia una de les parts. Aquesta imatge només beneficia Pedro Sánchez. Si aquest senyor creu que pot oferir coses, que les ofereixi. L’operació que va fer de la llista aquella, de la llista de la compra, si no fos per plorar faria riure. No comparteixo l’estratègia de més val seure i parlar que no fer res. Home, si quan seus i parles es fan una foto i fan creure al món que això s’està solucionant, estàs donant sis mesos d’oxigen.

Estem sota un 155 pràctic i mental

Deia que està resultant extraordinàriament difícil mantenir les posicions polítiques dins de Catalunya, no considera que s’estigui actuant de manera adequada els partits o el Govern?
Més que del Govern, tinc recança del Parlament. El Parlament que va ser escollit el 21-D del 2017 amb un mandat de restitució, clarament el 30 de gener del 2018 va dimitir d’aquest mandat i des d’aleshores estem sota un 155 pràctic i mental. Això afecta a tots els aspectes del govern de l’autonomia. Hi ha una situació de control financer i de control polític i els dos últims anys hi ha hagut un episodi darrere l’altre d’instàncies que no els correspon intervenir sobre les decisions del Parlament i el Parlament s’hi ha plegat. I per tant no ha actuat d’acord al mandat que havia rebut. Hi ha una posició de va ser una equivocació fer el referèndum, reconduïm-ho, tornem a començar... Aquesta posició, jo no la comparteixo, però crec que representa una part important del Parlament. Està repartida en les diverses forces polítiques. Seria molt fàcil donar-li la culpa a ERC. Ells ja expliquen prou bé el que pensen, però no són els únics que pensen d’aquesta manera i és tot una mica confús. S’haurà d’anar aclarint quina és l’estratègia per seguir mantenint el combat per la república catalana. Jo no tinc la pedra filosofal, no és gens fàcil.

Sentint-la parlar, sembla que l’han decebut els partits...
No m’han decebut perquè tampoc no tenia grans expectatives. Que tinguis poques esperances perquè ja comences a conèixer el pa que s’hi dona, no vol dir que sigui acceptable; que un Parlament que diu representar el poble de Catalunya tingui aquesta fluixera fa una mica de basarda. Jo no descarto la possibilitat que sóc jo la que no hi toca. Aleshores m’agradaria veure-ho en unes eleccions.

No acabo d’entendre aquest afany per aprovar uns pressupostos d’un govern que plega

De moment, el president, Quim Torra, ha dit que la legislatura no té recorregut polític...
És que no en té. Té un recorregut administratiu. Hi ha aquest afany que no acabo d’entendre per aprovar uns pressupostos, com si fos tan important, perquè al final uns pressupostos els aprova un govern perquè té un pla polític, però un govern que diu que plega perquè necessita fer eleccions, perquè necessita aprovar uns pressupostos? Em sap greu, però lògiques diguem-ne normals a vegades la política catalana sembla que no apliqui i jo reivindico la lògica.

Quan creu que podrà tornar a Catalunya?
No ho sé. Hi ha dies que penso que falta poc i hi ha dies que penso que encara em queda per molta estona. Potencialment, si es donessin condicions favorables en el sentit que les forces independentistes donessin passos substancials en construir una estratègia per avançar i al mateix temps, la mobilització popular, que clarament està en stand by, es tornés a revifar, i al mateix temps els demòcrates espanyols tinguessin una actitud més de demòcrates espanyols, les coses podrien canviar molt ràpidament. Però vaja, això és una possibilitat; si m'hi poso, també puc parlar d'escenaris catastròfics. I en aquests escenaris catastròfics el nostre exili és molt i molt llarg.

És dur l’exili?
Sí. Jo tinc per hàbit no queixar-me, em van educar així. Però sí, no són flors i violes.

De moment serà l’única eurodiputada britànica.
Sí, això va causar d'entrada un cert trasbals administratiu, tenir la residència a Escòcia, es van creuar una mica els cables. Però de moment està tot administrativament encarrilat. Han marxat tots els britànics, i jo acabo d’arribar. D’entrada no tinc previst canviar de residència. Tinc la calefacció engegada a casa meva a St Andrews, procuraré mantenir els meus vincles amb la Universitat, a ser possible. 

Carles Puigdemont hauria de ser el candidat a les eleccions al Parlament?
No em veig amb cor d’opinar gens sobre aquest tema. Procuraré participar-hi poc en aquest debat. D’entrada, prefereixo que Puigdemont es quedi al Parlament europeu. Jo no m’implicaré en cap candidatura a les properes eleccions al Parlament.  

Contempla l’escenari de ser extraditada?
Sí, podria ser. Jo crec que és poc probable perquè la justícia europea ha vist el judici del Suprem. És una evidencia que a Espanya en el cas dels catalans independentistes no hi ha una justícia independent. Un jutge que respongui a criteris democràtics i de respecte als drets humans no hauria de concedir aquestes extradicions. Però no ho podem donar per fet. Pot ser que un jutge s’hi avingui posant condicions, com el de Schleswig-Holstein. I un cop extradits ves a saber quin seria el comportament, un cop et fiquen al furgó i estàs en mans de la guàrdia civil i després a mans del Suprem o qui els sembli que farà el tractament més efectiu. No ho descarto. I si es dona ens hi haurem d’adaptar. Em sembla poc probable, però la certesa no la tens mai.