Tres diaris no tenen res en portada sobre l’1 d’Octubre. L’ABC dedica el pòster de primera que fa gairebé tots els dies a una exclusiva sobre l’accident terrible de l’AVE a Angrois de juliol del 2013, que va a judici aquest dimecres. Ningú esperava del tabloide monàrquic que fes l’esforç, encara que diuen alguna coseta del tema a la segona portada de la pàgina 2. El País tampoc dona cap espai en portada a l’1-O. Es fa estrany en el diari que més cops ha dit als seus editorials que l’1-O és el moment culminant de “la pitjor crisi constitucional” de l’Espanya contemporània. Té gràcia que li dediquin una columna a l’entrevista al president del Xile, Gabriel Boric, que titulen amb una frase que també serviria per la Catalunya actual: “Els motius del malestar xilè encara són presents”. Els motius del malestar català també. Que el diari espanyol de referència ignori el cinqué aniversari de l’1-O és una decisió meditada, no casual ni una badada. Després de tantes referències en moltes portades a la “fractura”, la “divisió” i “desunió” de l’independentisme encara es fa més estrany que no li diguin ni ase ni bèstia al dia que ha il·luminat com mai la divisió i l’emprenyamenta en el si del moviment independentista, desde les diverses entitats i partits i fins el Govern —a la crisi de la coalició sí que hi al·ludeixen—. Amb quin afany s’ha decidit ignorar l'1-O en portada és difícil de saber i fàcil d’imaginar. Per començar, a ningú no li agraden les derrotes.
El silenci que resulta més difícil d’entendre és el d’El Periódico, que avui més que mai no sembla un diari de Barcelona. No és el primer cop que passa però, aquest diumenge, no dir res en portada de la trencadissa de l’independentisme al carrer és com si ignores que hi ha un elefant a la sala d’estar de casa. Encara que sigui per la pudor que fa. En parlen i en parlaran, esclar, però l’exclusió de qualsevol referència en primera pàgina de l’acte d’ahir a l’Arc de Triomf de Barcelona costa d’entendre o, potser, reclama una intel·ligència sublim que, malauradament, no està disponible en aquest Quioscos & Pantalles. Si fins i tot El Mundo i La Razón ho donen, i ben gran, en primera pàgina, ni que sigui per vendre un, diguem-ne reportatge, tan cipotudo, indocumentat i amateur com el del tabloide ultra. Com sempre, anem a morir a la mateixa platja: cada diari és amo de la seva portada i en fa allò que vol, clar que sí, en el benentés que l’exercici d’aquesta llibertat també retrata les seves aficions i dèries —sobre les que s’escriuen peces com aquesta—.
La Razón posa el dit a la nafra, encara que ho faci amb una enquesta que, com altres del mateix diari, no valen ni el paper en què s’imprimeixen, però sí que li serveixen per a falcar el que de qualsevol manera hauria dit: la irritació de la plebs independentista no és petita pel que consideren "un engany" dels partits polítics, que “van prometre la ruptura i no ho van complir”. No calia cap enquesta per explicar-ho. Però les xifres donen credibilitat al títol.
El Punt Avui és el diari a qui se’l veu patir més. Li sap tan greu que no s’atreveix a titular amb el resultat de la suma de conceptes que apareixen als subtítols de la portada. “Un 1-O crític”, com diu el títol principal, serveix per a dir qualsevol cosa que el lector vulgui imaginar en el seu cap, com les lletres de Rosalía. L'Ara fa el mateix efecte, però ho resol amb molt d'estil, obrint amb la crisi de Govern. La Vanguardia passa un mica de puntetes perquè ja havia fet la feina el dissabte amb l’entrevista al president Pere Aragonès i avui la rematen en interpretar que el president exiliat, Carles Puigdemont, “refreda la possibilitat d’un acord” entre ERC i Junts pel Govern. El diari de la Diagonal ha explicat el moment amb molts murrieria, en presentar a Junts —i ara a Puigdemont, el seu ase dels cops favorit— com els culpables al 100% de la crisi. Aquests dies s’ha posat l’exemple del matrimoni que es desfà, etcètera —una comparació tòpica i mandrosa— i La Vanguardia fabrica la narrativa que és culpa només d’un dels cònjuges. Això no passa gairebé mai… però embolica que fa fort.