La tragèdia dels tres geòlegs morts a la mina de potassa de Súria només és notícia a les primeres pàgines de Barcelona —El País ho té en un raconet. Dir notícia és dir molt perquè, més enllà del fet cruel —“Morir a 900 metres de profunditat”, titula El Periódico— encara no hi ha cap explicació de les causes de la desgràcia. El director d’aquesta casa ho clava a l’editorial: “La tragèdia […] no s'ha de donar per amortitzada amb arguments tan fal·laços com que la mina és així, ja se sap. […] Han transcorregut molts anys des del 1925, quan va començar a comercialitzar-se la potassa, i ja es donava aquesta resposta cada vegada que passaven notícies com la d'aquest dijous”. És un afer complexe, perquè aquestes mines no es poden tancar sense més ni més: són de les principals del món i hi treballen 1.100 persones. Quin dilema.
Una altra notícia que impressiona prové de les dades dels Mossos d’Esquadra: cent menors de 14 anys van protagonitzar agressions sexuals l’any 2022, agressions com la de Badalona que aquesta setmana ha saltat a les notícies. El Periódico i l’Ara la ho publiquen en portada com a tema principal i La Vanguardia en segon terme. Aquests cent menors fan vida normal ara mateix perquè són inimputables penalment. Alguns sectors de la justícia ja demanen que es rebaixi l’edat penal als 12 anys, en consonància amb el costum de recórrer a endurir els càstigs per erradicar comportaments criminals. Els psicòlegs experts que aquests dies parlen a ràdios i televisions alerten que l’enfocament punitiu no és solució i proposen anar a fons amb mesures d’educació, teràpia i acompanyament. És un tema que també té aspecte de dilema cornuto i del que les portades en seguiran parlant.
L’altre tema fort d’aquest divendres és la reforma del sistema de pensions. El País i La Vanguardia obren portada amb l'afer i expliquen que el ministre espanyol de la cosa ja ho té gairebé tancat amb Brussel·les i els sindicats. També ho veurem en primera pàgina els dies a venir perquè de resoldre-ho en depén el desbloqueig del quart tram d’ajuts europeus Next Generation, dels que ara mateix penja la viabilitat dels Pressupostos de l’Estat. La Unió Europea exigeix a Espanya que augmenti els ingressos per quadrar els comptes de fer front a l’envelliment de la població —més gent cobrant pensions més temps. Si no hi ha prou diners per les pensions, una de dos: o es rebaixen —ningú en vol sentir a parlar— o es treuen més diners dels treballadors via recàrrec de l’anomenada “taxa de solidaritat intergeneracional” i/o d’elevar les bases màximes de cotització. És un pegat per resoldre el dèficit a curt termini.
Per al llarg termini, el ministre Escrivá proposa incrementar els anys de cotització amb què es calcula la quantia de la pensió, el període de còmput. El període és ara de 25 anys. Escrivá proposa afegir l’opció d’elevar-lo a 28 anys i que el treballador triï quin s’estima més. En general, els augments en el període de còmput es tradueixen en una minva en la pensió final perquè, en abastar els anys de l'inici de la vida laboral, amb sous més baixos, la pensió resultant és menor. També és cert que l’estructura laboral ha canviat i que als treballadors que han gaudit de millors salaris quan eren més joves —per exemple, al sector tecnològic o de serveis— ja els va bé un període de còmput més gran. Tot això és complicat d’explicar en un títol, perquè no hi ha bons i dolents, sinó afavorits i perjudicats de diversos tipus i no es pot generalitzar. Continuarà.