De les notícies que avui no es publiquen o es publiquen poc a les portades dels diaris impresos potser crida l’atenció la de l’arxiu de la causa per rebel·lió contra l’Adri Carrasco, a qui la Guàrdia Civil i l’Audiència Nacional, en fabricar aquesta acusació (també el van acusar de terrorisme), han arruïnat tres anys de vida —i no qualssevol: els que van dels 25 als 28—. Tres anys que mai no tornaran. La causa va canviar de jutjats fins a deu cops perquè els diversos jutges, que rucs no ho són, ja es van adonar que era un invent però els mancava coratge per donar carpetada a la cosa per por que els assenyalessin com a tous, antipatriotes o alguna cosa semblant. A l’Adri Carrasco, però, que el bombin. Que el bombin mil dies. Ni premi de portada, té. El Punt Avui, l’únic que ho publica gran, titula que sembla un episodi de Heidi. Llàstima.
Es fa estrany que els diaris no hi vegin un patró de conducta, en tot plegat. També és difícil d’entendre per què tants amaguen aquests casos tant com poden, com si els anés més la pell a dissimular les arbitrarietats policiacojudicials que a defensar els drets de les persones, ni que et caigui malament com pensen o et sembli ofensiu. Avui potser tenen vergonya de dir que l’Adri Carrasco no va fer res de res amb la mateixa generositat que van publicar, sense comprovar-les, les acusacions ara arxivades per un jutge de Granollers —perquè el de l’Audiència que ha fet pols mil dies de vida a l’Adri fa la seva vida feliç de la ídem.
L’altra notícia que es troba a faltar és la garrotada a la factura de la llum. El Periódico obre la portada amb el cas, certament, en una forma que encara t’empipa més, perquè explica que una part dels fons que la UE ens traspassa de gratelo aniran a petar a les mateixes subministradores que apugen el preu de l’electricitat en el pitjor moment: pandèmia i temporal. Potser tu no ho pagaràs ara i penses que d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. Però el problema dels sobrepreus quedarà sense resoldre gràcies a uns diners que havien de dedicar-se a cobrir els estralls de la Covid. Aviam què en pensa Brussel·les, d’aquest ús dels fons europeus. Els diaris, avui, no en diuen ni ase ni bèstia. No és fàcil, perquè tot allò que es relaciona amb les grans subministradores ve embolicat en generosos pressupostos publicitaris, i perquè només una part de la factura correspon als preus del mercat —un 35% en el cas de l’electricitat—. La resta del preu, sorpresa, està regulat pel govern espanyol.
Aquí s’ha dit que si Le Pen edités un diari a Espanya li sortiria semblant a El Mundo. Avui el tabloide madrileny ho torna a demostrar al títol principal, on contorsionen el llenguatge i els fets per encabir-hi la paraula pastera, de manera que lliguen gihadisme i immigració. Un nou xiulet per als gossos de la xenofòbia. L’ABC, que no sol anar desinformat en afers d’Interior, diu a la segona portada que els tres detinguts pretenien atemptar a França. Potser aquesta sensibilitat tan intensa d’El Mundo per la migració tocava avui aplicar-la a l’Adri Carrasco o a les elèctriques. Però esclar, la portada és del diari i en fan el que volen, com és natural.
Per què aquesta insistència que els diaris vigilin els drets i llibertats si estem enmig de la pandèmia, la crisi, les eleccions del 14-F i les del Barça (si és que se celebren, ja en parlarem), etcètera? A La tradició cosmopolita, la filòsofa nord-americana Martha Nussbaum, professora de les universitats de Harvard i Chicago, explica una bona raó: no hi ha diferència essencial entre els drets dits de “primera generació” —els civils i polítics— i els de “segona generació” —els econòmics i socials—. Per a ella, tan obligat és prestar ajuda material com protegir la vida i les llibertats: una cosa i l’altra van lligades, són indestriables. Sí, esclar, qualsevol se’n pot adonar sense llegir Nussbaum. Per això, avui, el preu de la llum i la no-justícia per l’Adri Carrasco són dos vessants de la mateixa injustícia i es troben a faltar a més portades. Perquè, aviam, si els diaris no se'n cuiden, de què es cuiden? Si els diaris no se’n cuiden, qui se’n cuida?
