Portades: l’amenaça mafiosa de Putin guanya al gest de dignitat de Zelenski

Vladímir Putin recupera aquest dimecres el protagonisme a les portades que li havien arrabassat les eleccions a França i la ultradreta espanyola. L’autòcrata rus va dir ahir que no s’aturarà fins a arrabassar el Donbas a Ucraïna. Ja saps quins mètodes farà servir per aconseguir-ho, ara que ha posat al capdavant de l’exèrcit agressor al “carnisser de Síria”, malnom del general Aleksandr Dvórnikov. Aquí és on es fa gran i lluminosa la decisió del president d’Ucraïna de vetar la visita del president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, pels seus vincles amb la xarxa de gasoductes i oleoductes germanorussa Nord Stream. Volodímir Zelenski passa factura a l'obstinació d'Alemanya a comprometre's amb Putin malgrat les agressions repetides de l’autòcrata rus (invasió de Geòrgia, assassinat d’opositors i dissidents a l’exterior i a l’interior, crims de guerra a Síria, ocupació de Crimea i del Donbàs…). Zelenski diu al món que no tot s’hi val i que la guerra no l’ha empetitit, degradat ni desesperançat. Al contrari. Què ens diu dels diaris, però, que avui hagin triat per obrir portada l’amenaça d’un mafiós com Putin i no la demostració de dignitat de Zelenski? Els ucraïnesos fan el màxim sacrifici per defensar cada mil·límetre i gram de llibertat i independència, ve a dir el president ucraïnès. És massa —pregunta sense preguntar— que els ciutadans d’Occident fem algun sacrifici per ser exemplars i mantenir neta i polida la societat democràtica —imperfecta, d’acord— ni que sigui pagant el preu de viure un xic menys còmodes?

Avui també fa l’efecte que hi ha massa realitat per tan poca portada. Aquest dimarts ha estat un dia amb una càrrega de difícil gestió per als mateixos diaris digitals, més àgils, capaços i ràpids que els de paper. Imagina’t com n’és de difícil pair el dia i condensar-lo en una portada impresa. L’agressió militar contra Ucraïna. Les seqüeles econòmiques de la guerra de Putin. L’OPEP que no vol contribuir a rebaixar el preu de l’energia. La xurria de les eleccions franceses i de l’arribada de Vox a un govern. L’explosió i incendi del bar a l’Eixample de Barcelona que ha afectat vuit edificis. El tiroteig brutal al metro de Nova York. La Champions del Vila-Real i del Madrid. Una sola d’aquestes històries serviria per obrir el diari un dia qualsevol.

Pessimisme?

Torna surar entre les portades i les cròniques dels enviats especials un fatalisme desesperançat, com al principi de l’ofensiva russa contra Ucraïna. No només per la guerra de Putin. La retirada de la pandèmia de Covid-19 havia fet volar la il·lusió de la gent, en cerca d’alleujament després de dos anys horribles. Però els carburants i els aliments s’han enfilat i la inflació s’escalfa. Sortim d’una crisi i entrem en una altra i, com passava en pandèmia, no s’hi veu cap final clar.

L’alça de preus va enllà de la butxaca. Per exemple, reimpulsar l’extracció de cru i de gas natural o cercar agressivament fonts d'energia alternatives pot afectar el canvi climàtic per bé i per mal. Una ciutadania enfadada per l’augment del cost de la vida podria protestar o votar contra els polítics que manen. A Europa, als EUA i a d’altres països que ajuden Ucraïna poden començar a preguntar-se si val la pena pagar un preu tan car pel seu suport. Enquestes recents suggereixen que el públic està disposat a fer sacrificis per l'esforç de guerra, però també mostren un descontentament creixent amb la inflació. Tot plegat perjudica la determinació d’Occident contra Rússia.

Per paga, en moltes democràcies guanyen terreny líders i partits autoritaris mentre es miren amb benvolença o amb enveja règims com Turquia o la Xina, dels que es lloa una suposada eficàcia i el nacionalisme desacomplexat. Aquest autoritarisme postdemocràtic, com en diuen, promou la idea que compensa canviar un xic de llibertat de cadascú per més seguretat per a tots, donar prioritat a l’ordre sobre la justícia, afavorir el cabdillisme i la verticalada en comptes de la deliberació col·lectiva i els drets, traslladar poder de les urnes i els parlaments a les togues i els bitllets. Amb diverses intensitats i coloraines, són fórmules pèssimes —perquè en el passat han donat resultats pèssims—. Bé, aquesta peça ha arribat ja massa lluny per ser un mer comentari de portades d’un dimecres certament intens. L’ambient malastruc i desafortunat no pot vèncer el bon ànim. Potser els diaris hi podrien contribuir amb més traça a l’hora d’explicar la realitat —i els portadòlegs també. Zelenski style.