Els diaris de Barcelona obren les portades amb el circ polític organitzat per Junts per Catalunya en exigir al president Pere Aragonès que se sotmeti a una moció de confiança al Parlament i la rèplica del president en forma de destitució del vicepresident Jordi Puigneró, de Junts, partit al que ha demanat que decideixi en 48 hores si vol seguir al Govern o marxar-ne. Com és la vida. Junts ha donat oportunitat a Aragonès —que en l’espai independentista estava en fals després de negar-se a assistir a la nodrida manifestació de la Diada— d’aparèixer com un autèntic estadista i a Esquerra Republicana de presentar-se com l’únic que té un pla, ganes de posar-s’hi i sentit institucional. Tot a una setmana del cinquè aniversari de l'1 d'Octubre del 2017. És un gir de guió que ni Albert Sánchez Piñol i la seva tècnica narrativa del Papitu haurien previst. Aquest dijous també és el dia que els diaris de paper, un dia més, apareixen com un instrument inevitablement inadequat a la velocitat dels fets, al vertigen de l’actualitat, en contrast amb els diaris digitals i les xarxes socials, que poden seguir-la de petja gairebé en viu i en directe.
Les portades impreses que obren amb el cessament de Puigneró, com l’Ara, expliquen menys de la meitat de la crisi, perquè el fet de la destitució no és ni la meitat de la notícia. La substància és, més aviat, que el Govern de coalició entre Esquerra i Junts agonitza i, fins i tot, que el Procés a'acaba i que la política catalana fa un reset colossal. És el que proven de dir El Periódico, El Mundo i El País amb recursos típics per descriure aquests moments de la vida dels governs: que “penja d’un fil”, que "està en l'aire" i que està “al límit de la ruptura”. Ni tan sols aquestes estratagemes narratives serveixen gaire, perquè quan llegeixes aquestes línies ja s’estan produïnt fets nous que decidiran el destí de l’Executiu català. El Punt Avui parla “d’hores baixes” i aquest eufemisme, que ho vol dir tot i no diu res, fa l’efecte que és la portada va amb el cap cot, apesarada, que li sap molt greu donar les notícies, com el parent que en comptes de dir que la mare ha mort t’explica que ens ha deixat, que és entre nosaltres però d’una altra manera, i totes aquestes beneiteries que s’expliquen quan no vols, no saps o no pots explicar res.
Escriure un titular d’una crisi en procés, que es mou en direcció desconeguda a batzegades, és voler agafar aigua amb un cove o tenir quiet un raig de mercuri en una placa de vidre. La realitat congelada en paraules ja no és la que està passant, la que t’interessa, sinò un precedent que no t’explica res. Avui dia és complicat fer diaris impresos: sempre queden malament, fan tard, són roba d’una talla menys que l’actualitat. Com sempre, les fotos ensenyen alguna cosa més que les paraules amaguen. A la imatge de La Vanguardia apareix l’estat major de Junts amb l’expressió cansada i afeblida de qui acaba de signar la rendició, d’acceptar la derrota, de qui ha fet un mal negoci o ha perdut la casa. Cares moixes, abatudes, desanimades, en un context fosc, llòbrec. Són soldats vençuts i presoners. Jugadors extraviats que han malversat el patrimoni. El verb del títol fa molt de mal: "Aragonès imposa a Junts…" La fotografia de l’Ara hi afegeix un accent tètric i depriment per efecte del contrallum sobre el que els protagonistes es veuen d’esquena i amb el cap cot, perdedors i amb la cua entre cames.
