Si t’agrada la política o, més aviat, si t’agrada l’actualitat política, les teves portades aquest dijous són la de l’Ara i la d’El País. El diari barceloní diu que Junts i PSOE parlen d’una fórmula alternativa a la del mediador per facilitar i controlar els acords entre uns i altres i perquè sigui garant que es compliran. La figura del mediador —o d’un mecanisme de mediació— és un afer molt interessant al qual els diaris, fins ara, no hi han dedicat gaire cobertura, malgrat que ha estat present gairebé des que existeix registre de la resolució negociada de conflictes de tota mena, siguin nacionals o internacionals, polítics, econòmics o socials, des de les querelles territorials entre l’Argentina i Xile fins al procés de pau a Irlanda del Nord o la independència del Timor Oriental. El PSOE i, en general, el costat diguem-ne espanyol, ho veu com una ingerència en la sobirania de l’Estat i en la legitimitat del govern. La part, diguem-ne catalana, hi insisteix perquè l’historial d’incompliments de l’altra banda és ampli en quantitat i qualitat, i perquè és una analogia —en part igual i en part diferent— de la pròpia sobirania.
El diari madrileny, per la seva banda, continua en la seva tasca de falcar les condicions perquè es reediti l’acord parlamentari que permetria governar a Pedro Sánchez. Aquest dijous obren explicant que el Tribunal Constitucional ha emès fins a 22 sentències que “permeten encaixar una amnistia” en la Constitució espanyola. També hi ha més de 30 tractats internacionals que reconeixen la legalitat de l’amnistia i que són part de la legislació espanyola. Com volent dir que no serà per lleis i cànons que l’amnistia pot tirar endavant, just el contrari del que promou l’aparell mediàtic i polític de la dreta espanyola. La clau perquè l’amnistia quedi justificada, segons el diari dels progres boomers, és l’argumentació que se’n faci a l’exposició de motius de la llei. És a dir, la clau serà raonar la necessitat i utilitat de la mesura política amb els precedents jurídics a l’abast, que és el que El País pretén proporcionar amb aquesta informació.
Un altre afer al qual els diaris que aquí es comenten tampoc presta gaire atenció —l’ABC una mica, però mai en portada— és la proposta del president francès, Emmanuel Macron, de reformar la Constitució per poder celebrar referèndums i reconèixer la “singularitat” de Còrsega i Nova Caledònia, que quedaria escrita en la carta magna de la V República. Macron parla d’inscriure en la Constitució la possibilitat d’atorgar estatuts d’autonomia a aquestes dues regions, potser a d’altres. “La nova etapa de descentralització no ha de seguir un patró uniforme”, segons el president. Cada comunitat territorial podria tenir la seva pròpia forma d’organització i desenvolupar el seu propi estatut particular —no seria el café para todos espanyol, per entendre’ns—.
És una proposta remarcable que ja ha posat nerviosos a jacobins de dreta i esquerra. Occitània, Bretanya —antigues nacions— o el departament dels Alts-de-França —un invent modern— fa temps que demanen més poders i més marge de maniobra, sigui per pragmatisme o per respondre a una necessitat identitària no necessàriament separatista. Thomas Legrand, un comentarista republicà ortodox, escrivia fa uns dies a Libèration que “es generalitza l'aspiració d'afluixar els grillons jacobins per respirar un oxigen més democràtic. La idea que ha prevalgut durant molt de temps, segons la qual la República en què França es fonamenta va de la mà de la uniformitat administrativa, ha prescrit”. Legrand (i Macron i altres) parla de “desconcentració” i “descentralització” administratives, mai de llengua ni de nacionalitat alternatives, paral·leles o complementàries a la francesa. No és com aquí. Però per França només això és una sacsejada important. Ens hauria d’interessar més perquè, com diu un amic tan francòfil i tan viatjat, Espanya sempre ha copiat el pitjor de França i ara França està girant.