La majoria de diaris obre amb la proposta del ministre de les pensions, José Luis Escrivá, d'augmentar un 0,5% la teva cotització a la Seguretat Social durant 10 anys a partir del 2023. És el sistema que vol aplicar per tornar a omplir el Fons de Reserva de la Seguretat Social, la guardiola de les pensions. L’any 2011, el Fons sumava 66.815 milions d’euros. La recessió ja intoxicava l’economia, però encara durava la inèrcia de la taxa d’ocupació històrica d’abans del 2008 gràcies al totxo i als crèdits barats. Actualment, la guardiola no arriba a 2.000 milions.
El que hi falta s’ho van menjar, des del 2012, dues pagues extra anuals de les pensions contributives —amb les cotitzacions ordinàries es feia curt—. El govern espanyol de Mariano Rajoy va modificar la llei per saltar-se els límits i retirar del fons més diners dels permesos, fins a 74.437 milions. Abans, el govern de Rodríguez Zapatero havia destinat 12.690 milions a pagar prestacions als aturats, que no és la funció de la guardiola. Pedro Sánchez n’ha gastat 5.900 milions més. Per paga, el Fons acumula un deute de més de 98.500 milions amb el mateix Estat, que li ha atorgat préstecs per cobrir les pensions. És a dir, que es paguen pensions amb impostos i amb deute, que traduït significa que es carrega la despesa present en pensions no ja a les generacions actuals, sinó a les futures. Parlant en plata, es va xutant la llauna carrer amunt sense resoldre el problema de fons: que no som prou cotitzants per sostenir el sistema. La solució d’Escrivà és simple: si som menys i no volem retallar les pensions, haurem de cotitzar més.
Aquesta informació ha bandejat dos fets que tenen també molta força. Un és la baralla al PP de Madrid entre Isabel Díaz Ayuso, que el vol presidir, i l’aparell del partit, que resisteix la idea que Ayuso acumuli més poder i li faci la guitza a Pablo Casado, president del partit i candidat a la Moncloa. No té cap malícia ni és cap desgràcia que dos lideratges forts es disputin el poder del partit en què militen. És normal. Els tràfecs i trifulgues per trobar el relleu d’Angela Merkel al capdavant de la CDU també ha estat èpiques (i ara revifen, perquè el substitut, Armin Laschet, va perdre les eleccions).
L’altre afer —potser més notable des del punt de vista institucional i de drets i llibertats— és que PP i PSOE es van tirar els plats pel cap dels seus candidats a magistrats del Tribunal Constitucional només per acabar votant-se tots a tots. Hi ha dos magistrats proposats pel PP (Enrique Arnaldo i Concepción Espejel) als que probablement no els hi compraries un cotxe de segona mà, però que ja tenen cadira al TC fins al 2028. Arnaldo apareix en dos sumaris de causes de corrupció sense conseqüències penals per a ell. Espejel va ser apartada de diversos judicis del cas Gürtel per la seva proximitat al PP. Segurament no hi havia millors candidats (és broma). Els únics grups que els han votat han estat els dels dos partits dinàstics, PSOE i PP. Els diaris s’ho agafen amb flegma perquè ja s’han acostumat a acceptar la subhasta de càrrecs entre els dos grans partits espanyols i han perdut sensibilitat.
La Vanguardia, portada
El Periódico, portada
El País, portada
El Mundo, portada
ABC, portada
El Punt Avui, portada
La Razón, portada
El Periódico de España, portada