Obren portada El País, La Vanguardia i l’ABC amb l’aval del Tribunal Constitucional a la llei de l’avortament promoguda pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2010, anomenada “llei de terminis”, i recorreguda aquell mateix any al TC per 71 diputats del Partido Popular. Amb aquella llei, l’avortament passava a ser lliure en les primeres 14 setmanes de l’embaràs i es definia com un dret finançat públicament en comptes d’un delicte despenalitzat en tres casos: perill per a la salut o la vida de la mare, fetus amb greus tares físiques o psíquiques i embaràs fruit d’una violació.
Els titulars d’aquest divendres fan una mica d’escarafalls, com si en algun moment la legislació impugnada hagués estat en risc. Quina comèdia. La gràcia que no captura cap de les portades és que els actors principals del sainet han estat el mateix TC —les alineacions anteriors, dominades per magistrats patrocinats pel PP— i el mateix PP, que en aquest afer ha posat sempre una sola marxa: enrere. Aquest dijous, el seu president, Alberto Núñez Feijóo, ho reblava en manifestar suport i “respecte” a la regulació que el mateix PP havia impugnat, com recorden en primera pàgina La Vanguardia i El País —i omet l’ABC.
Té gràcia. L'octubre del 2009, el PP es va sumar a una manifestació contra la mateixa llei que ara li mereix “respecte”. Van acudir a Madrid amb tot el ferro: l'expresident José María Aznar; Dolores de Cospedal, llavors secretària general; Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid; Ana Mato, Ana Pastor, Jaime Mayor Oreja… i més de 50 parlamentaris. El PP va recórrer la nova llei al TC en consonància amb el programa de les eleccions del 2011, que deia: “Canviarem el model de la regulació sobre l'avortament per reforçar la protecció del dret a la vida”. Amb la majoria absoluta, el nou president del govern espanyol, Mariano Rajoy, encarrega al ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, una reforma de la llei de terminis en el sentit de l’anterior del 1985. L’avantprojecte va rebre el vistiplau del govern central i l'aval d’organismes com el Consell General del Poder Judicial, el Consell Fiscal o el Comitè de Bioètica d’Espanya.
El 2014, però, Rajoy retira l’avantprojecte i en deixa viva una sola cosa: l’autorització obligatòria dels pares per a dones de 16 i 17 anys que volguessin avortar. Gallardón va dimitir. En un article a El País, el difunt dirigent socialista Alfredo Pérez Rubalcaba raonava llavors amb lógica que “en renunciar a tirar endavant el seu projecte de reforma, el PP admet que la llei actual [la de terminis] és constitucional”. El recurs al TC, però, ja no el podien aturar: la mateixa jurisprudència del TC li ho impedia. Els magistrats, sempre creatius, hi van trobar solució: guardar-lo al fons del calaix… fins aquest dijous. Uns perquè creien —com l’actual majoria— que la llei de terminis era constitucional. Els altres perquè es cuidaven dels interessos del PP, que els havia patrocinat.
Aquest dijous, dotze anys després que s’aprovés, la llei de terminis ha estat avalada per un Tribunal Constitucional amb majoria de magistrats patrocinats pel PSOE i els seus aliats. Han descartat l’esborrany de sentència que se la carregava —redactada per un magistrat de la majoria anterior— i han encarregat un esborrany favorable a una magistrada de la seva corda. Afer resolt. Tota aquesta història, tan articulada, és difícil d’explicar en un títol de dotze o quinze paraules sense que ningú prengui mal. A la vista de la història, però, els tres diaris que aquest divendres fan escarafalls en portada es podien haver tallat una mica. Ja ho va dir el poeta estatunidenc John Godfrey Saxe: “les lleis, com les salsitxes, deixen d'inspirar respecte a mesura que saps com estan fetes”.