És complicat explicar per què no és notícia principal de portada que José María Aznar & Mariano Rajoy, expresidents del govern espanyol (16 anys entre els dos), han declarat al tribunal que investiga la caixa B del Partido Popular, del qual eren els màxims dirigents en l’època sobre la que han estat qüestionats com a testimonis. Resulta que han negat saber res de res sobre les causes materials de la investigació, els anomenats papers de Bárcenas, que inventarien tot un seguit de sobresous en negre dels quals n’és beneficiari un tal M. Rajoy, entre altres. Això fa encara més difícil d’entendre per què només El País obre amb el tema, perquè tres exparlamentaris i un exgerent del PP han declarat que sí que van cobrar diners B. Aquesta contradicció fa un bonic titular, si més no.
Mira, de l’omissió se’n pot donar fins i tot dues raons. Una: Alguns diaris han descartat tenir-ho en portada perquè ja donen el cas per amortitzat. Ve precedit d’altres on s’ha provat la corrupció en el mateix entorn i aquest no serà diferent, pensen. Els seus lectors —calculen— no se sorprendran gens de saber que Aznar i Rajoy ho neguen tot, etcètera. De tot plegat en dedueixen que potser és millor deixar-ho estar dins el diari i colpir el lector amb alguna novetat de debò. És un criteri discutible, com tots, esclar. Ara bé, si s’aplica, la coherència demana que el tema no aparegui en portada. És el que veus a l’Ara, que fa molt santament. No pots valorar la portada d’un diari pensant que serveix per a tothom. Els diaris no fan portades per a tothom. Les fan per al seu públic, que no és tothom. Portada per a tothom, portada per a ningú, diu una dita clàssica del gremi.
Ho fa també l’ABC. En aquest cas, però, sí que es fa estrany, perquè justament entre el seu públic hi ha un bon grapat de votants del PP. L’efecte que fa l’absència en portada del judici sobre la caixa B és que l’amaguen o, més aviat, que volen rebaixar-ne la importància, fer-ho passar com un afer irrellevant, silenciar-lo. És graciós, ja que som aquí, el tractament comprensiu de la fuga de Toni Cantó de Cs al PP. En diuen “un fitxatge”, com si fos normal entre partits el que passa entre empreses o equips de futbol. En canvi, es mira amb l’ull esquerre una cosa tan normal com que el secretari general manegui les llistes electorals del seu partit, en aquest cas el PSOE. Valga’m Déu. A Cantó, que ja ha saltat de dos vaixells que s’enfonsaven (UPyD i Cs) per anar a un tercer, el tracten de “fitxatge” no només el trio de la benzina. També El País, que després tronarà des de l’editorial sobre la necessitat d’uns polítics menys mercenaris i etcètera. Podrien començar per definir bé la gent com Cantó.
El que s’entén menys són diaris com El Mundo o La Razón —tornem a Aznar i Rajoy— que tenen la cosa en portada però petitet i mig amagat. Només la punteta. Aviam, si va a portada un material d’aquesta mena… és difícil que n’hi hagi un altre que el superi. Tot és opinable, però sembla que ni la martingala de l’aerolínia Plus Ultra ni les trifulgues del PSOE s’hi poden comparar. En aquest grup hi ha també El Punt Avui i El Periódico. El diari de Prensa Ibérica no vol obrir amb la caixa B i fa un titular sobre vacunes una mica absurd. Perquè les vacunes no estan sense control. Al contrari. Perquè estan molt controlades, les autoritats han descobert aquests 30 milions de dosis amagades a Itàlia. Està molt mal fet amagar vacunes, eh, però els malfactors no s’han sortit amb la seva.
Després hi ha La Vanguardia, un diari gran per tants conceptes. Dona gran el tema de la caixa B però tampoc no obre la portada. El diari no se sap si puja o baixa i et diria, si fos una persona, que manté la coherència d’obrir amb el mateix tema d’ahir, tan important: les vacunes i tal. Què et pensaves, que La Vanguardia fa 140 anys que dura per casualitat?
