Aquest divendres les portades et faran l’efecte que el dolent de la pel·lícula és el Banc Central Europeu (BCE), atès que presenten en to fosc i adversari la decisió de l’autoritat monetària europea —per àmplia majoria del seu Consell de Govern— d’apujar el tipus d'interès mig punt, fins al 3,5%. Era el que tenia previst. Els diners no eren tan cars des de finals del 2008. Això vol dir unes quantes coses que ara no és el cas d’explicar, la més remarcable de les quals és el clar missatge del BCE de prioritzar la lluita contra la inflació malgrat les turbulències bancàries globals. L’objectiu principal del BCE és afermar l'estabilitat dels preus a la zona de l’euro, diguem-ne que la seva prioritat és la teva butxaca més que la caixa dels bancs. L'estabilitat financera figura a la llista d’objectius secundaris del BCE. Apujant els tipus, no fa ni més ni menys que complir el seu deure.
Els diaris, però, ho presenten amb connotacions negatives. L’Ara diu que el BCE “no afluixa”, com un nen rebec que s’entesta en jugar amb mistos a sobre del llit. El País parla de “desafiament”, tot evocant un d’aquests duels al carrer de les pel·lícules del salvatge Oest. El Punt Avui titula que “va a la seva” (cosa que és literalment certa, com s’ha dit suara) com volent dir que passa de tot i tothom. Per La Razón, el banc central “ignora el pànic” (quin pànic? El dels bancs) i El Periódico diu que “no dona treva” (a qui? Als bancs). Són títols que no expliquen la substància ni el fons de la decisió del BCE ni els motius pels quals mereix retret.
La Vanguardia, en canvi, que fa el títol més tècnic de tots, ple de paraules de catedràtic, és el que deixa més tranquil al lector —tot això és opinable, esclar— gràcies a una sola paraula, que és la conjunció adversativa “però”. “El BCE apuja els tipus”, sí (què dolentots!) “peeeeeeerò (tranquils!) les borses assumeixen que hi haurà liquiditat bancària” (visca!). Molts lectors no saben què coi vol dir “liquiditat bancària” peeeeeeerò sona bé, se’ls deixa intuir que els bancs no patiran i que a les borses ja els va bé. Calma, doncs. Resulta difícil entendre l’abast del títol, perquè dir que “els bancs no patiran” fa lleig perquè és massa de conversa de cuina o de màquina de cafè i no sona professional. Als subtítols acaba de reblar el clau de forma gairebé quirúrgica: d’una banda, al BCE el que l’inquieta és l’encariment de la vida; de l’altra, l’euríbor —les hipoteques— cau perquè els bancs estan tranquils —ho diu més sofisticat però el significat és aquest. També podia haver dit: en cas de problemes als bancs, tu pagaràs la festa del rescat com a Espanya el 2012. Però igualment fa lleig.
Un tema molt gruixut al que les portades dediquen menys espai del que mereix és la decisió del president de França, Emmanuel Macron, d’aplicar un article de la constitució que li permet saltar-se l'Assemblea per aprovar un projecte de llei “en cas de gran excepcionalitat”. Macron no tenia prou majoria per tirar endavant la reforma de les pensions i ha acudit a l'article 49.3. En realitat no és cap situació d’excepcionalitat, perquè és obvi que hi ha una majoria ciutadana i a l’Assemblea que rebutja la la llei de jubilacions, a la que també s’hi oposen tots els sindicats.
La decisió correcta des del punt de vista dels valors democràtics i republicans hauria estat retirar el projecte de llei. El recurs presidencial al decretàs és una acció compromesa i problemàtica. Macron es va presentar a les eleccions amb un programa per revitalitzar la democràcia francesa. Révolution, se’n deia, paraula que a França evoca les arrels, el fonament. EN canvi, Macron accentua el caràcter personalista de la seva presidència. És greu, perquè França no és Hongria ni Luxemburg, és un país d’influència i un referent, especialment a Espanya, on històricament s’ha volgut emular l’Estat francès i sempre n’ha acabat sortint una còpia mal girbada.
