Les portades dels diaris de Barcelona d’aquest dissabte, llegides una al costat de l’altra, ofereixen una imatge reveladora de la banca. L’Ara i La Vanguardia expliquen que els bancs s’han fet la barba d’or, amb uns beneficis rècord de 20.000 milions d’euros atribuibles a dues causes. Una, a la pujada dels tipus d’interés, que és la medicina que aplica el Banc Central Europeu per fermar la inflació. L’altra l’anomenen “control de costos” i vol dir, sobretot, gent al carrer via acomiadaments, jubilacions anticipades, etcètera. CaixaBank, per exemple, va presentar divendres els resultats del 2022: guanys de 3.145 milions, un 29,7% més que el 2021. L’Ara suma els beneficis de Santander, BBVA, CaixaBank i Sabadell, que s’enfilen a 20.029 milions, gairebé la meitat exacta del pressupost de la Generalitat per al 2023, que puja a 41.025 milions. Pas mal.
El Punt Avui, amb un títol simpaticot (“La banca paga”), ensenya una altra cara de la cosa: la resistència a l'impost extraordinari que el govern espanyol aplica sobre els beneficis extraordinaris del 2022 i 2023 de les entitats financeres. A CaixaBank, per seguir amb l’exemple, li suposarà 800 milions, prop del 13% dels beneficis. Els bancs s’han enfadat molt i rumien si recórrer la mesura. Quan els pregunten —poquet i en veu baixa— si no els fa vergonya, la resposta és que no “perquè una banca no rendible és un problema per la societat”. És una resposta amb un deix mafiós si consideres què s’ha fet en el passat per rescatar les entitats financeres dels seus mals passos, posats als descobert per la crisi dels anys 2008-2012. Se’ls van deixar, a tornar, més de 64.000 milions d’euros de diners públics —teus i meus— dels que 43.225 milions es donen ja per perduts, és a dir, el 73% dels ajuts aportats o un pressupost anual de la Generalitat. Efectivament, una banca no rendible és un problema per la societat.
A aquesta altura del Quioscos i Pantalles, és possible que es covi al teu cap la idea que també és un problema per la societat que la banca sigui rendible perquè potser no et sona tan demagògic allò de que els bancs, en la crisi, han privatitzat els beneficis i socialitzat les pèrdues. És un motiu literari i tot. S’atribueix a Josep Pla la definició de banc com una gent que et deixen un paraigua i quan plou venen corrents a reclamar-te’l. El País acaba de pintar el panorama amb un retall en portada on es fa ressò de les declaracions de la vicepresidenta primera i ministra d’Economia d’Espanya, Nadia Calviño, que aquest divendres ha remarcat que els beneficis de la banca “confirmen que és escaient haver imposat un gravamen extraordinari”. I ha afegit: “És un clam general que [els bancs] han de donar un cop de má” [al país]. Aviam si ho fan.
Cap dels diaris del Trio de la Benzina no en diu res en portada, de tot això. Els haurà fet tota la vergonya que no han passat fins ara, perquè des que el govern espanyol va proposar l’impost extraordinari parlen de “impuestazo” i de “destralada fiscal”, a més de regalar molts metres quadrats de paper als ganyols, profecies i amenaces de bancs, subministradores (llum, gas, aigua…) i aliats gairebé en exclusiva. El Trio, aquest dissabte, ha sincronitzat les portades, que dediquen el títol principal al fiasco de la llei de llibertat sexual coneguda com la del “només sí és sí”. Estan en campanya electoral permanent.
BOLA EXTRA. Diu La Vanguardia que en 25 anys es podrà curar qualsevol càncer. És una noticiassa, sí, i obre la portada del diari. Lògic. Llàstima del condicional que tanca el títol: “si es prioritza la recerca”. Llàstima perquè, esclar, “si es prioritza la recerca” podem aconseguir el que tu vulguis —viatjar a Plutó, prescindir dels combustibles fòssils, vides de 150 anys…— o també fer-ho servir d’excusa per justificar que no ho hem aconseguit perquè, esclar, “no es va prioritzar la recerca”. D’aquí a 25 anys, els que hi sigueu, recordeu-vos d’aquesta portada, sobretot si patiu de càncer.