Les portades d’avui no atorguen espai al drama del Barça-institució perquè ahir el Barça-equip va tornar a carregar la pedra fins a dalt de tot de la muntanya. Llavors, si el pelotita entra… tot es perdona, s’oblida, es posposa. Ahir es van conèixer un sac de detalls de les investigacions dels Mossos sobre el Bartogate, de totes totes una de les històries més sucoses del dia, però no ha fet la sort de la primera pàgina excepte a El Periódico, que escriu un títol maco i entusiasta i una foto ídem per resumir l’eliminatòria.
Fins i tot la sortida de la presó de l’excomissari Villarejo li treu el pa del cistell al Bartogate en alguna portada catalana —ja veus tu— i al pèssim comportament de la família reial espanyola a les portades madrilenyes. El Mundo fa un títol magnífic sobre aquesta història del líder de les clavegueres policials i servidor incondicional de l’Estat profund: ha quedat lliure perquè la Justícia ha estat incapaç de jutjar-lo en quatre anys. El diari ultra la toca bé, sense aclarir que és doctrina de la justícia que es produeix indefensió si passen quatre anys sense que a un detingut se li formi causa concreta amb una acusació específica.
Seria millor saber per què, amb l’aigua que ha baixat sobre aquest senyor i els comportaments que se li han documentat, encara no se li ha formulat escrit d’acusació ni, per tant, ha passat per cal jutge. Una possibilitat és que l’ajornament estigui motivat perquè no es vol aquell resultat. No ho podem saber. Només queda clar que quatre anys és prou temps per resoldre. Fa gràcia també que la fiscalia que no aconsegueix posar Villarejo davant del tribunal és la mateixa que s’afanya incansable contra el tercer grau dels presos polítics, avala l’última bala desesperada del jutge Llarena contra Puigdemont, arxiva el cas dels militars que volien afusellar 26 milions d'espanyols, denuncia a la Mesa del Parlament per desobediència o acusa rigorosament als nonats síndics electorals de l’1-O, etcètera. La ciutadania sabrà valorar l’eficàcia de la Justícia com convé, malgrat que li servirà de ben poc perquè als jutges i fiscals no els vota ningú —perdó, sí que els vota algú: es voten ells mateixos, excepte als que més manen, que els voten (o com se’n digui) els partits a les Cortes.
També interessant la portada de l’ABC, que permet documentar la confusió magnífica amb què aquest diari entén l’Estat i les seves institucions. Al títol principal diu que el govern espanyol traspassarà el sistema penitenciari “al nacionalisme basc”, com si “el nacionalisme basc” fos alguna l’entitat o la corporació pública que se’n fa càrrec. En realitat li traspassarà al govern basc, naturalment, que ara controla el PNB després de guanyar les eleccions. El tabloide monàrquic potser pensa que els governs i l’administració pública són propietat dels partits, d’una determinada ideologia o d’alguna classe, que els fan servir com a instrument per a nosequè. Mantenir aquesta concepció patrimonial de l’Estat és ben curiós. Sembla que l’hagin tret de les novel·les espanyoles del segle XIX i la seva corrua de funcionaris cesantes perquè al partit que els apadrina li ha caducat el turno.
Rebla la idea en un subtítol on afirma que “Vitòria” [on té la seu el govern basc] podrà atorgar beneficis penitenciaris als terroristes “igual que la Generalitat fa amb els presos polítics”, com volent dir que l’administració penitenciària catalana se salta o torç la llei i que, naturalment, la basca farà el mateix i per això volen la competència sobre les presons. S’ha de ser molt barrut i deshonest (o mentider, com La Razón): el 70% dels presos per terrorisme estan en presons fora del País Basc gràcies a la punitiva política de dispersió carcerària de la Democràcia Plena™.
