Sobta molt la diferència de portades entre els diaris de Barcelona i Madrid. Dies com aquest dimarts ho fan molt palès: són com diaris de països diferents. A un mes de les eleccions espanyoles més competides i decisives des del 1978, els diaris de Madrid són com un forn a 1.500 graus de temperatura. El mer contacte visual amb el cubilot que és la portada deixa l’ànima del lector com la tobera d’un reactor, tan encesa i voltada de soroll que resulta complicat activar el cervell, fos i molt per la virulència dels títols. Fabriquen temes amb una relació vaga amb la realitat, amb els fets, més aviat pensats per assaltar les vísceres d’una manera que es curtcircuiti fins i tot la possibilitat de posar-los en dubte, que seria la reacció ordinària d’una intel·ligència freda. Diràs: perdoni, no em tracti els lectors com a idiotes; ells saben distingir el gra de la palla. Sí. En general és així. Però no és que siguin idiotes, és que són humans.
L’equiparació sistemàtica de Bildu amb ETA és un exemple clar de com es manipula. Les altes temperatures i la matraca contínua donen resultats. El mateix president del govern espanyol, Pedro Sánchez, fa dos o tres dies que fa entrevistes aquí i allí —diumenge a El País, dilluns a Onda Cero— on parla de Bildu com d’un borinot molest amb qui s’han fet “pactes puntuals”. Puntuals, diu. Bildu ha votat els pressupostos generals de l'Estat d’aquest 2023 i, quan votes els pressupostos del govern, el que et queda d’oposició és gairebé decoratiu. Malgrat els fets, les mistificacions són molt remarcables. L’ABC, per exemple, diu que “Otegi controla més del 14% dels ajuntaments navarresos i el 42% dels bascos”. Que se sàpiga, és la gent qui ha votat lliurement aquests consistoris i no els “controla” Otegi des de la seu de Bildu, sinó els seus alcaldes i regidors des del saló de plens. A més, quin sentit té utilitzar el percentatge de municipis com si Bilbo (350.000 habitants) i Agurain (5.000) es poguessin comparar? A Catalunya, per exemple, Junts és la primera força en nombre de municipis guanyats però ERC ho és en nombre de regidors i el PSC en vots i població governada. Qui “controla” què? A l’altra banda del ring, El País, com gairebé cada dia, titula amb un episodi més dels pactes del PP amb Vox amb un deix d’escàndol (shocked! shocked!), equivalent al que imposten els del Trio de Benzina per la col·laboració PSOE-Bildu.
Els diaris de Barcelona, en canvi, estan per altres coses, amb més o menys encert. La Vanguardia obre amb la visita del Secretari d’Estat dels EUA a la Xina, dues superpotències en tensió. El Punt Avui obre amb la revelació de les carències d’alguns medicaments a les farmàcies i publica gran la foto d’Anthony Blinken i Xi Jinping. L’Ara ha triat explicar la discussió en el si de Junts per si els convé o no pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona després del que ha passat a l’ajuntament de Barcelona. El Periódico també dedica el títol principal de portada a la interna d’un partit, els comuns, que veu com els seus òrgans de govern i càrrecs electes els ocupen militants provinents de l’antiga Iniciativa per Catalunya. Res a veure amb les altes temperatures de les portades madrilenyes. Et pot semblar que els diaris de Barcelona fan pinta de més assenyats. Potser és així. També podria ser senyal d’absentisme, d’incompareixença, de temor, pel fet que Barcelona no és el lloc on es juga la partida —no és la capital d’un Estat, vaja, i ni decideix el seu alcalde— i per això en els seus mitjans no batega la pulsió d’informar d’una cruïlla electoral clau, que decidirà si la ultradreta passa d’estar als afores de la ciutat a seure davant la llar de foc del saló principal del palau, com un més dels amos.