El pilar de nou amb folre, manilles i puntals dels Castellers de Vilafranca, que és a totes les portades dels diaris de Barcelona, seria una bona metàfora del moment polític mundial, on també passen coses que mai ningú havia pensat que s’esdevindrien. Fins i tot funciona la metàfora pel fet que els Verds només hagin carregat el castell —només no, més aviat deunidó— i hagin celebrat com mai l’ensorrada, malgrat la caiguda des de més de deu metres de l’enxaneta, tombarella en l’aire inclosa. Era el primer cop que s'aixecava una construcció similar, amb peces noves, els puntals, per a les que ha estat necessari buscar nom.
Els castells són una representació de la vida, com el futbol, val a dir, encara que els urbanites descreguts, menyspreadors de tradicions, escarneixin una cosa i l’altra. Té gràcia —bé, gràcia no és exactament la paraula adient— la portada d’El Periódico perquè al costat d’una excel·lent foto del pilar, de dalt a baix de la pàgina, el títol principal diu que les hipoteques encara s’apujaran més els dotze mesos que venen. Com els castells, tot va amunt i tot va que cau. Confirmen la pujada des de la portada d’El País, on el governador del Bundesbank, el banc central alemany, insisteix que cal roscar encara més els cargols dels tipus d’interès, que vol dir que pujarà l’Euríbor, l’índex al que estan referenciades les hipoteques.
A Israel, Binyamin Netanyahu, líder del Likud, el principal partit de la dreta, ha tornat a sortir-se amb la seva i podrà fer govern, del que en va ser bandejat les últimes eleccions. Amunt el castell. Ho tenen en portada El Mundo i El País. Aquesta diari també explica que, a Dinamarca, en canvi, els socialistes depenen d’un nou partit de centre anomenat Els Moderats, com el de Birgitte Nyborg a Borgen però girats a conservadors en comptes de progres. Si els moderats sumen amb els socialistes, l’exprimera ministra Mette Frederiksen mantindrà la presidència del govern. Si volen sumar amb la dreta i l’extrema dreta, no. Aquest castell treballa, com en diuen quan va pujant i els pisos tremolen, condició de la que algunes colles de gamma extra n’han fet una tècnica i un art.
Ha fet llenya el castell de Jair Bolsonaro, president del Brasil sortint, que ha acceptat els resultats —va perdre per dos dels 118 milions de vots (l’1,6%) exercits a les eleccions presidencials del Brasil—. Bolsonaro és el primer president que perd la reelecció. El kommentariat papanates ho interpreta com un gir a l’esquerra, tal com ha passat a Colòmbia, Perú, Xile o l’Argentina. En realitat, aquestes esquerres són ben diferents entre elles, i el que passa és que les democràcies d’Amèrica Llatina aposten pel canvi: són ja setze victòries seguides de l’oposició en eleccions presidencials celebrades en catorze països de la regió des del 2018. La democràcia, al Brasil, ha superat una gran prova d’estrés —com és fer un castell—, tot superant les amenaces que l'assetgen arreu del món: corrupció, desigualtat, populisme, polarització i desinformació. El partit de Bolsonaro manté una bancada parlamentària nombrosa, propulsada per 58 milions de vots, als que no es pot pintar de "feixistes", com Lula da Silva bé sap. Per això el seu vicepresident, Geraldo Alckmin, prové del PSDB, el tradicional partit del centredreta il·lustrat, i parla d’ampliar la coalició. Lula comença a carregar el seu castell. En prometre treballar per a revertir la polarització del país (“No hi ha dos Brasils!”), ja ha fet la pinya i els primers pisos, quan arrenca la part primera de la música de gralla i timbal. Aviam si pot arribar bé al toc de vermut.
