La Vanguardia poc menys que acusa al conseller d’Educació, Josep González Cambray, de desacatar l’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que mana aplicar el 25% de castellà a les escoles. És l’efecte que fa el seu títol principal de portada i el de la web (hace oídos sordos). No és el primer cop que el diari, en aquest afer, vol presentar a Educació com el dolent de la pel·lícula. A finals de gener ja va dir que el departament preparava un “decret per eludir” (o “esquivar”) la imposició judicial del 25% de classes en castellà a tots els alumnes de qualsevol etapa educativa. No era cert. De fet, en la interlocutòria d’ahir, el TSJC obliga a posar en marxa el 25% de castellà en 15 dies mentre aquest decret i altres mesures no s’aprovin i apliquin. Té molta força que els jutges, en funcions de Departament d’Educació sobrevingut, tinguin més confiança en el departament de veritat que la mateixa La Vanguardia. Alhora, explica moltes coses que el diari consideri més rellevant l’actitud de la conselleria que la decisió dels jutges de tirar pel dret i obligar a aplicar una sentència que s’han tret de les punyetes, promoguda per una entitat que representa menys del 0,1% dels alumnes —si hi arriba— i que els agents educatius consideren inadequada i lesiva. No, no hi ha ni una referència a les qüestions de fons: els jutges determinant una política educativa arbitrària per sobre del Govern sorgit del Parlament, a les opinions contràries de la majoria d’experts, a l’acceptació pacífica del sistema des del 1984, a la voluntat molt majoritària dels pares de mantenir-lo, als seus bons resultats o a que molts dels opositors estan motivats políticament.
Tampoc no cal fer com El Punt Avui, que titula directament per l’opinió del conseller, però és difícil de discutir que encara és pitjor jutjar les intencions del Departament i acusar-lo de voler saltar-se els jutges. Té molta gràcia com ho presenta l’Ara, que ha comptat fins a 132 errades lingüístiques i faltes d’ortografia en les 15 pàgines de la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia. Vuit errades per pàgina. New World Record. No és cap minúcia, perquè la justícia considera que els defectes formals o de procediment solen indicar defectes de fons. Aquest detall també explica on és el TSJC i què fa bategar el seu cor. Ben vist, Ara. El títol tampoc és dolent, perquè qualsevol mortal amb dos dits de front s’adona que és una bestiesa atorgar 15 dies per implantar el 25% de castellà a totes les escoles, més tota la retòrica de control i supervisió que gasten els senyors magistrats en encarregar la vigilància a l’Alta Inspecció de l’Estat a Catalunya. Per si no ho sabies, són dos inspectors per a 5.500 escoles. Sort i encerts als dos. Què és el que interessa als jutges que dicten la interlocutòria? No queda clar, però es segur que no són l’ensenyament, ni els alumnes ni els professors. Potser La Vanguardia també se’n podia haver adonat —i alguna cosa ha vist, perquè l’editorial va menys carregat que la, diguem-ne, informació. El Periódico mira endavant i diu que els partits ja procuren resoldre el desori judicial. Tota una altra actitud.
L’altre punt destacable del dia és l’avís de caire sicilià o calabrès que La Razón publica en portada amb aparença de notícia. Diu que tant l’Exèrcit com els cossos de seguretat de l’Estat defensen al Centro Nacional de Inteligencia (CNI) en el cas del CatalanGate. En els subtítols s’agreuja el to cap-de-cavall, que avisa al govern espanyol que hi ha molta moguda “en estaments claus i sensibles” (sic) i que calen més proves i més concretes per justificar la destitució de Paz Esteban, la directora del CNI, a la que el Trio de la Benzina ja fa quatre dies que presenta com la nova Agustina de Aragón de l’espionatge patriòtic. Qualsevol esperaria una actitud decidida com la del diari en defensa dels drets i llibertats dels espiats, però es coneix que no, que s’ha estimat més posar-se al costat dels presumptes infractors. Quina por.
