Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, és el protagonista de totes les portades excepte les de l’Ara i El Periódico. Ha amenaçat de dimitir si els dos grans partits dinàstics, PP i PSOE, no pacten la renovació del CGPJ, que fa quatre anys que té el mandat caducat. Quatre. Anys. Amb. El. Mandat. Caducat. Això suposa la paralització dels nomenaments de magistrats del Tribunal Suprem i dels Tribunals Superiors autonòmics. També bloqueja la renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional. El Mundo ho explica amb un relat del tot seu i presenta Lesmes com un valent que vol evitar que l’actual govern espanyol “assalti el Constitucional”. L’ABC fa el relat de Sant Lesmes contra els partits manipuladors de la Justícia. La Razón i La Vanguardia, en portada si més no, compren amb una certa neutralitat el relat de la dimissió de Lesmes com a “mesura de pressió” sobre els partits del torn.
Va tot entre el trilerisme i la decepció. És més senzill. Lesmes, el cap dels jutges, fa quatre anys que no controla l’organisme que presideix, on està pintat a l’oli. Aquest dimarts, segons El Mundo, vuit vocals del CGPJ de l’anomenat sector conservador (és a dir, patrocinats i designats pel PP) es van conjurar per bloquejar la renovació dels dos magistrats del Constitucional a què els obliga la llei. Com explica El País al títol principal, aquests vuit magistrats rebels bloquegen el procés de relleu i posen el CGPJ al caire de la il·legalitat. Té força, oi? L’òrgan de govern dels jutges incomplint la llei. Doncs si Carlos Lesmes és incapaç de governar el Consell del Poder Judicial i fins i tot se li revolten els vocals de la seva corda, com s’ha d’entendre l’amenaça de dimissió? Si una situació com aquesta es produís en una empresa o en una entitat qualsevol —un banc, un ateneu, un club de futbol, una comunitat de veïns— el president de la cosa hauria dimitit fa temps i no es consideraria cap demostració de valentia sinó prova de normalitat i conseqüència natural de la incompetència del dirigent. Els diaris, però, compren el qüento del pobre president sotmés als vaivens de la política.
Justament. No és prova fefaent de la politització de l’òrgan judicial que presideix Lesmes, presumpte heroi, cabdill i paladí de la justícia, el fet que ell mateix digui, gairebé ex cathedra, que els indults als líders independentistes equivalen a “fugir de la llei”? De quina llei parla? De la mateixa que defineix els indults com una potestat graciosa i exclusiva del govern espanyol per esmenar rigors excessius de la justícia o la seva aplicació demesiada? Com és que la mateixa llei que va cobrir els indults als colpistes del 23-F no pot aplicar-se als líders de l’1-O? Per què seria estrany fer-ho? En pronunciar-se d’aquesta manera, qui polititza la justícia de veres és Lesmes, que incorre en l’acusació que ell mateix fa al PP i al PSOE.
Els fets pelats i polits defineixen Lesmes com un president del Poder Judicial incompetent, parcial i fatxenda. Per això El País no fa cas a les faroneries del magistrat en presència del Rei i li recorda que és la institució que presideix —amb la tramposa ajuda del PP— la que posa en risc d’il·legalitat el CGPJ. La foto que publica, també: Lesmes sol. La resta de diaris, però, li fabriquen un relat d’heroi de l’Estat. Potser millor que inventar una narrativa per justificar la incompetència, parcialitat i fatxenderia de Lesmes és l’actitud de l’Ara i d’El Periódico. Els dos ho donen petit, com volent dir que els jutges per ells faran. L’Ara, a més, ho agafa per la intromissió de Lesmes en els indults, com posant en dubte el capteniment del president del Poder Judicial. Ja veurem com acaba aquest afer. Potser els diaris ens ho voldran explicar sense necessitat de fabricar la realitat.
