Aquest dijous és un bon dia per comprovar la diferència entre informar als lectors i coure’ls el cap. A La Vanguardia i l’Ara et diuen que la Fiscalia Anticorrupció demana fins a 22 anys de presó pels encausats pel finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya —popularment es coneix com el cas del 3%—, reclama 374 milions als actors investigats i etcètera. En canvi, a l’ABC et fan una interpretació confusa de la petició fiscal, i la presenten com el ministeri públic hagués desvelat la raó de la virada independentista “dels hereus de Pujol i Mas”, que no seria altra que embutxacar-se diners públics via comissions a canvi de contractes públics. Per a què necessitaven la “coartada independentista”, doncs? No podien mantenir la suposada trama de finançament il·legal dins l’autonomia com venien fent? Fer-se independentista els ajudava a cobrar més comissions? No té ni cap ni peus. En fi. Ja se sap que tenir criteri i mesura no està a l’abast de tothom.
L’altre afer més o menys repetit és disfressar la ruptura del pacte per renovar el Poder Judicial ordida i perpetrada pel PP com una mena de reset ideològic del partit de Núñez Feijóo, a qui El Mundo posa el vestit de líder i d’estadista amb tot un seguit d’iniciatives polítiques com volent passar pàgina del desori en què ha deixat la justícia espanyola i la sensació que ja no és ell qui mana al partit sinó els que l’han obligat a trencar l’acord amb el PSOE. La Razón toca la mateixa lletra però amb una música diferent: la suposada renovació de programes del PP és vista com una manera de girar full i oblidar la trencadissa amb els socialistes —un “fracàs”, en diu el diari— i els que polsen les cordes del titella Feijóo li demanen ara que se centri en millorar el seu “perfil presidencial i de pacte”. És curiós. Si això era el que volien “els barons” —aquest grup de gent de la que mai en sabem noms i cognoms— no era millor mantenir el pacte per renovar el Poder Judicial? Amb aquests amics, Feijóo no necessita enemics.
Molt bones fotos les de La Vanguardia i l’Ara, unes imatges molt dramàtiques on es veu als partidaris de Jair Bolsonaro, el president perdedor, demanant als militars que intervinguin per mantenir-lo en el càrrec. També bona la imatge d’Irene Montero al Congrés que publica El Mundo, on la ministra fa tot l’efecte de ser la nova Pasionaria.
En el capítol d’absències, dues que semblen notables. Una, la notícia que Mariano Rajoy haurà de declarar davant la justícia d’Andorra per aclarir una de les trames de l’Operació Catalunya. Que tot un expresident del govern espanyol hagi de passar davant del jutge d’un altre estat a explicar una de les actuacions de les clavegueres de l’Estat espanyol no només compromet a la persona sinó al país mateix, i deixa en molt mal lloc a la justícia espanyola, que no ha fet gairebé res per posar llum a la foscor d’aquestes trames político-policials. Potser ni jutges ni diaris no en volen saber res per algun bon motiu, però és que ni això han volgut explicar. L’altre tema que es troba faltar a les portades és que l'ús del català entre el jovent no arriba al 25% en la meitat dels districtes de la ciutat de Barcelona. Perquè la llengua catalana és una d’aquelles causes de les que, si no se n’ocupen els d’aquí, no se n’ocupa ningú.
