La valoració de les portades d’aquest dijous seria com la del dimecres —però pitjor—. La Vanguardia, referència informativa de Catalunya, ni obre amb el CatalanGate. Considera que és més important un hipotètic col·lapse a l’aeroport del Prat que el fet que Espanya sigui el país que més dissidents espia. Aquests “dissidents” són càrrecs públics elegits pels ciutadans a les urnes —entre ells, els quatre últims presidents de la Generalitat— o legítimament nomenats pel Govern, càrrecs d’entitats civils, advocats, periodistes i, en alguns casos, també les seves famílies. Espiats sense aval judicial ni motiu raonable dos anys després que l’estat espanyol reprimís el procés, els seus líders detinguts o a l’exili i la Generalitat sotmesa al 155. Dos. Anys. Després. Aquest últim detall és la novetat que aporta avui El País, el diari que millor informa d’aquesta vulneració de drets, encara que no s’atreveixi a fer-ne bandera i ho publiqui en portada petitet, petitet. Ahir va jutjar més notable la fi de l’obligació de la mascareta. Avui, el debat entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron. En fi. Esclar que cada diari és amo de la seva portada —aquí s’ha dit mil cops— però aquests i el de La Vanguardia semblen títols d’excusa d’algú que té por de posar el dit a l’ull d’un afer amb greus implicacions a Espanya i Europa, que afecta la qualitat de la democràcia espanyola, tan colpejada, com recorda Pilar Velasco a la seva columna. Als diaris que expliquen el cas —no són tots— et diuen que encara no està tot confirmat, que podria ser una altra cosa, que potser és un grup de descontrolats dins l’Estat, que nyi, nyi, nyi. Però justament per aquests mateixos motius convé aixecar la veu i fer servir els fets coneguts per exigir al govern i a la justícia espanyoles una investigació que aclareixi els fets dubtosos i els desconeguts. Si no, Espanya seguirà en companyia de dictadures i autocràcies que espien els seus ciutadans irregularment o il·legal. A Europa, Polònia i Hongria. Més enllà, El Salvador, Mèxic, Aràbia Saudita, el Marroc… El País i La Vanguardia han publicat editorials força contundents sobre l’espionatge. És estrany que avui aquest afer no tingui un reflex equivalent en les portades. El que fan amb una mà ho amaguen amb l’altra. Malabarismes. Corda fluixa.
Els que van ordenar i orquestrar l’espionatge, qui són? Què tenen, tres anys? Pensaven que no se sabria? Els era igual? Quin bé superior consideraven que justificava aquesta violació de drets? El mateix que va excusar la guerra bruta dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que tan mals i mortals resultats va oferir? Aquestes i altres preguntes són pertinents. Encaixen aquí bé dues lliçons del passat relacionades amb els GAL i la valoració que llavors (1983-1985) en va fer la CIA. La intel·ligència nord-americana va deplorar l’opció de Felipe González d’enfrontar-se contra ETA per la via de la repressió policíaca i judicial i la guerra bruta. El govern socialista “va sacrificar una oportunitat d’or per sumar el govern basc a la lluita contra ETA”, diu un informe de l’agència, en rebutjar la disposició del Partit Nacionalista Basc a donar suport a l’enduriment de la legislació antiterrorista si els deixaven participar en la seva reforma i l’aplicació. Un altre informe “considera la manca de col·laboració entre els governs central i basc un dels obstacles cabdals per a una acció policial eficaç contra ETA”. Els analistes impliquen que era moment oportú per abordar el conflicte des de la negociació política, cosa que hauria pogut accelerar la fi de la banda terrorista i estalviar víctimes. No va anar així.
La segona lliçó és que l’aposta repressiva contra ETA no va perjudicar gaire el govern espanyol, segons un informe de l’agost del 1985, un any i mig després de les primeres accions dels GAL. L'opinió pública ja era "indiferent” a la guerra bruta. “Pocs no-bascos estan disposats a discutir la valoració pública que Felipe González fa dels GAL […] i molts ho veuen com una resposta lògica a la violència d’ETA”, conclou l’informe. En aquell moment, ni González ni cap alt càrrec seu havien estat vinculats amb els GAL. Això no arribaria fins al 1998, quan José Barrionuevo i Rafael Vera, ministre de l’Interior i secretari d’Estat de Seguretat, respectivament, van ser condemnats pel segrest de l’empresari basc Segundo Marey pels GAL el 1983. Avui, a l’opinió pública espanyola, als partits dinàstics, a la majoria de mitjans i resta de forces vives de la societat espanyola li pot ser indiferent o justificable que s’espiï als independentistes. La diferència és que avui, contràriament al 1985, Espanya és un estat membre de la Unió Europea, on sí que inquieta el cas de l'espionatge. Als grups del Parlament Europeu i als mitjans de comunicació del continent no els és igual. Hi ha una comissió d’investigació en marxa a l’Eurocambra. Han demanat a Espanya que ho indagui. Potser en aquest cas els diaris espanyols de referència no haurien de perdre pistonada ni provar de menystenir l’afer —si més no per no assemblar-se al que ja estan tan fanatitzats que tot això dels drets i llibertats no els fa ni fred ni calor.
