Tenir un goig sense alegria és patir una frustració, una desil·lusió, un desengany. És una dita escaient per definir els resultats de la tercera reunió de la taula de diàleg entre el govern central i el Govern. Es tracta de dos compromisos, que no acords concrets. Un és que l’executiu espanyol ha emparaulat que el català es pugui fer servir al Senat i a proposar-lo com a llengua d’ús al Parlament Europeu. L’altre no arriba ni a compromís: és una referència genèrica, alambinada i fosca a la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, sense esmentar literalment els delictes ni cap reforma del Codi Penal. De l’autodeterminació i l’amnistia, que són els afers del que originàriament la taula s’havia d’ocupar, ni una paraula, ni oficial, ni extraoficial ni migpensionista. Això, un goig sense alegria, una frustració, una desil·lusió, un desengany.
Els diaris, però, no ho veuen així o no ho presenten així perquè, per algun motiu, s’han entestat a que qualsevol trobada entre els governs espanyol i català sigui un èxit esclatant, un avenç incommensurable, un progrés sense parió. Com que la realitat no justifica els seus desitjos, les portades d’aquest dimecres van carregades de fabricacions interpretatives d’una creativitat desbordant o d’unes expressions tipus “Aquest dijous es produiran precipitacions en forma de neu sobre la capital de la comarca d’Osona”, que vol dir que demà nevarà a Vic però escrit per idiotes. De manera que tens, per una banda, les declaracions de cada part i els dos documents que han publicat, el de l’anomenada “desjudicialització” i un altre sobre “la protecció i l’impuls de la llengua catalana”. De l’altra banda tens les portades, que celebren amb entusiasme adolescent que la muntanya ha parit una rata.
Així, La Vanguardia diu que “la taula de diàleg avança”, malgrat que en un subtítol afegeix que “no concreta les reformes legals”. Sí, tècnicament té raó. Però també “avancen” els cargols i les glaceres. El Periódico ho resum en un genèric “menys plets”, que és una interpretació enormement generosa, perquè res del que es conté en les actes de la reunió de la taula indica com és que hi haurà “menys plets”. L’Ara es posa més de perfil i explica “s’obre la via de la desjudicialització”, que vol dir, segons el mateix diari, que els dos governs “acordaran reformes legislatives” a tal efecte, una manera inflada i pomposa de dir que han xutat carrer avall la llauna de la reforma de la sedició i la rebel·lió. El Punt Avui titula “Només bons propòsits”. És el diari que més s’acosta a una descripció imparcial dels fets. El País aprofita l’avinentesa per a informar que ERC “aparca la via unilateral”. Res de tot això figura als papers ni ho ha dit cap de les parts, però tu fot-li, que és d’Esquerra. És previsible que aquest mateix dimecres ERC surti a desmentir l’aparcament en qüestió, entre altres coses perquè, de fet, la via unilateral ja la van descartar a l’últim congrés i, sobretot, ho fan cada dia amb l’acció de govern, ben acompanyats dels consellers i càrrecs dels socis de Junts. El Trio de la Benzina titulen alhora que el govern espanyol es fa seva la nova legislació lingüística catalana passant per sobre de la sentència que imposa el 25% de castellà a l’escola. El Mundo fins i tot diu que el govern central “blinda el vet a l’espanyol”, que és com aquest diari anomena les lleis catalanes sobre l’ús de llengües a l’escola. Més que interpretació, és una falsificació. Bé. En el cas d’aquest diari no és novetat i ja no ve d’aquí.
Esclar, els papers de la taula són tan genèrics i evasius com les lletres de l'últim de Rosalia: de tant indeterminades i vagues, hi pots llegir el que tu vulguis, allò que el teu cap suggereixi. La gràcia, el truc, és que tu pensis que ho diu la taula de negociació —o Rosalia— però, en realitat, qui ho fa és la teva imaginació induïda pels títols dels diaris. En canvi, un fet de substància, com és que Catalunya rebrà 3.100 milions més l’any 2023, apareix en racons secundaris de la portada, fora d’El Periódico. No és cap tracte especial ni afany de saldar l’anomenat espoli fiscal. El govern espanyol ha decidit augmentar un 24% la dotació del finançament autonòmic i aquells 3.300 milions són els que pertoquen a Catalunya. Però són 3.100 milions, una cosa concreta, exacta, precisa que se sap per a què serveix i no un joc de fum i miralls com el de la taula de negociació —o del que sigui.