És remarcable la coincidència entre dos polítics que militen en camps oposats, més enllà de la seva participació en les manifestacions unionistes del 2017. Són Salvador Illa i Alejandro Fernández, entrevistats a La Vanguardia i l’ABC, respectivament. “Catalunya ha votat no a anar-se’n”, diu un. “La societat catalana ha votat tallar amb el procés”, diu l’altre. Són dues declaracions perfectament intercanviables i resultaria ben difícil endevinar a qui correspon cadascuna. Per fer-ho curt: la primera és d’Illa —i acaba dient “[Catalunya ha votat] sí a l’Espanya plural”— i la segona de Fernández —i acaba dient “…però Sánchez no ho vol [tallar amb el procés]”. Ambdós conclouen per sobre de les possibilitats de les mateixes eleccions —el 12-M no es preguntava als catalans si volien o no marxar d’Espanya—, però ja tothom entén que han de vendre la seva mercaderia, de la mateixa manera, esclar que sí, que quan l’independentisme ha fet majories al Parlament, ni Illa ni Fernández han conclòs que “Catalunya ha votat marxar” o “continuar amb el procés”.
En fi. Tampoc ningú no s’enganya. Les entrevistes a polítics —no sempre per culpa dels periodistes— solen ser publicitat que els partits no han de pagar. En anglès ho anomenen earned media: anuncis o visibilitat obtinguda de franc en mitjans que el partit o el polític aconsegueixen influir. La campanya de Donald Trump a les eleccions presidencials del 2016 és el cas més reeixit d’earned media. Les televisions, per exemple, emetien en directe els seus mítings, no pel valor informatiu, sinó perquè aplegaven més audiència que qualsevol programa alternatiu, telenotícies inclosos. Més audiència equival a més ingressos publicitaris, no cal dir-ho. El març del 2016, a l’inici de la campanya, Trump havia guanyat (earned) prop de 2.000 milions de dòlars en atenció mediàtica, el doble del cost total de les campanyes presidencials més cares de la història, segons mediaQuant i SMG Delta, dues auditores de publicitat en mitjans.
Una alternativa la presenta l’Ara, que s’ha estimat més descriure el moment del país deixant que el pintin deu intel·lectuals coneguts, la majoria dels quals no amaga la seva orientació política —no és desconeguda pel públic— però parlen de la cosa com a especialistes en els seus àmbits. El diari té un afany diferent, ni millor ni pitjor, que és fornir al públic de materials d’anàlisi variats perquè cadascú es pugui fer una idea de l’estat en què es troba la política catalana. El Periódico obre dient que els robatoris de cable de coure són endèmics a Europa i Amèrica. Un malpensat sospitaria que aquesta informació ve al punt per treure importància al robatori de cable de coure que el 12-M va paralitzar Rodalies —i encara manté algunes línies fora de servei—. Passa a tot arreu. No n’hi ha per a tant. Cal ser molt malpensat, però.
Hi ha més entrevistes. La Razón parla amb el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. Pel que es llegeix als títols de portada, sembla que García rebat una per una les acusacions que aquest diari —i els col·legues del Trio de la Benzina— li aboquen a sobre sempre que troben o fabriquen un motiu per fer-ho, és a dir, gairebé cada dia. El Mundo entrevista a la veneçolana María Corina Machado, cabdill de l’oposició al govern entre autoritari i dictatorial de Nicolás Maduro. El diari descriu Machado com “la líder d’un moviment d’alliberament que meravella al món”. Carai. És una presentació tan emfàtica i altiloqüent que fa sospitar. ¿Tant costa informar —dir, vaja— que el Tribunal Suprem, ple de jutges lleials a Maduro, l’ha inhabilitat quinze anys amb càrrecs fabricats perquè no pugui disputar-li al mateix Maduro les eleccions presidencials d’aquest 2024? És ben sospitosa la necessitat del diari —un dels dos entrevistadors és el director— de dir-te què has de pensar en comptes de donar-te informació perquè en puguis concloure el que et sembli. Potser pensen que la gent és idiota.