El que sobta de les portades d’avui, de totes, és l’absència d’una mirada informativa sobre la rapidesa i agilitat amb què el Partido Popular ha sabut moure’s per, diguem-ne, capturar la voluntat de tres diputats rivals de Ciutadans —ara titulars d’una vicepresidència i dues conselleries al govern murcià del PP. Fins i tot el secretari general, Teodoro García, també va fer nomenar un quart conseller, el seté de la llista de Cs, per tenir lligat el relleu si un d’aquells altres tres dimitia. Tampoc es diu res de la pressió sobre el president de l’Assemblea de Madrid amb l’amenaça implícita d’empaperar-lo com a la presidenta Carme Forcadell, de manera que renunciés a defensar els drets dels diputats que van presentar la moció de censura. O del paper de l’exsecretari d’Organizació de Cs, Fran Hervías —des d’ahir al PP— o la pèssima relació entre els dos partits a Múrcia.

La narrativa que s’imposa als diaris, si fem cas a les portades, només parla de meitat de la podridura. Carrega els neulers de la crisi a la malaptesa dels capitostos de Ciutadans per controlar el partit, combinada amb la incompetència dels contramestres de la Moncloa i del PSOE que havien ordit l’operació per descavalcar al Partido Popular a les comunitats de Múrcia i de Madrid via moció de censura. Així, Cs, un dels tres partits de l’oposició de dretes, desdibuixat i decadent, rep l’ajut insòlit del principal partit del govern espanyol, el PSOE, a canvi de trencar el pacte signat no fa ni dos anys amb el principal partit d’oposició, el PP, i foragitar-lo del seu bastió principal, Madrid. A canvi, el PSOE els regala la presidència de Múrcia malgrat ser la llista més votada. A última hora, però, tres diputats de Cs han decidit descobrir la conxorxa i mantenir els pactes amb el PP —sempre segons aquesta narrativa. A Madrid, en canvi, ha estat la presidenta intrèpida, Isabel Díaz Ayuso, que ha convocat eleccions abans no li plantessin moció de censura, decisió avalada ahir pel Tribunal Superior de Madrid, no faltaria sinó.

Aquest és el relat principal. Naturalment, ho és al trio de la benzina. El Mundo parla del mercadeig de càrrecs de Cs que promou el PP com la cosa més natural del món. Fins i tot calcula que alguns d’aquests “fitxatges” —en diu així— podrien tombar cap als populars alguna alcaldia socialista. Aquesta és exactament la mena de moguda que ahir i abans d’ahir indignava i escandalitzava aquest diari quan l’exercien socialistes i ciutadaners. A més, El Mundo s’ocupa també de posar un pegat sobre una part feble del relat: els diputats murcians trànsfugues sí que havien signat la moció de censura, però perquè els havien coaccionat des de Madrid.

Aquest enfocament també preval a les portades d’El Periódico (“Cs surt de polleguera”) i de l’Ara, que igualment se centra en el tràngol pel que passa el partit d’Inés Arrimadas. A propòsit de tot plegat, Adriana Lastra, portaveu del PSOE al Congrés, i Ana Pastor, exministra, vicepresidenta del Congrés i pes pesant del PP, s’han tocat el crostó al Twitter, en una escena típica de la Democràcia Plena™:

Tot plegat recorda molt la pel·lícula El Reino, de Rodrigo Sorogoyen, que fa un blend molt autèntic de diversos casos de corrupció molt semblants a alguns esdevinguts precisament a Múrcia, València i les Illes. El Reino va guanyar set premis Goya el 2018. Si t’agrada llegir Quioscos & Pantalles i no l’has vista, ja trigues.

Sempre fa vergonya el migrat interès del periodisme per la fàbrica de corrompre en contrast amb l’àmplia atenció dispensada a corromputs i perdedors. Sempre fa més títols i pàgines qui es deixa corrompre que el corruptor. Potser ja hi hauríem d’estar acostumats. Doncs no. És trist veure com l’aparell mediàtic —per acció o per omissió; per mala voluntat, per connivència, per mandra, per incompetència…— blanqueja al corruptor. Perquè al cap i a la fi, d’aquests pactes trencats, mocions de censura bordes, captacions de vots a canvi de càrrecs, amenaces, bronques i jutges de part… en surt triturada la voluntat popular, els ciutadans que voten i la seva confiança en la democràcia.