Tenim la guerra de Putin a Ucraïna i les represàlies russes contra Europa, tallant el subministrament de gas. Les protestes intenses i fortes dels ramaders holandesos contra el pla del govern de tancar granges per retallar al 50% les emissions d'òxid de nitrogen. La gentada que va assaltar i incendiar el palau presidencial de Sri Lanka tot fent fora el cap de l’estat. La revolta a Equador contra la incompetència del govern. La crisi a Sudàfrica, governada per polítics que no saben sortir del pou de la corrupció. La llista de desoris globals és llarga. El pronòstic és que aquesta tardor serà dura, llarga i costeruda per a la gran majoria dels ciutadans. La cosa recorda la sèrie Occupied, ambientada en un futur on Noruega ha abandonat l'extracció de gas i petroli per protegir el clima. Per evitar-ho, la UE subcontracta Rússia perquè ocupi i gestioni les plataformes i refineries del mar del Nord i assegurar-se així el subministrament de carburant. Després la cosa s’embolica. El moment actual sembla impossible, que no pugui ser, com la situació que descriu la sèrie noruega. En aquest context, les portades d’aquest dimarts semblen poca cosa a la vista de que ens ve a sobre. Fa l’efecte que cap ni una aconsegueix capir i transmetre en tota la seva magnitud la tempesta que arriba. El cas contra Laura Borràs, la renovació del Poder Judicial espanyol, la reforma del delicte de sedició, el pla de mesures socials del govern espanyol per alleujar la crisi… tot sembla material de joguina, política en miniatura.
No és així. En tots aquells casos, Espanya s’hi juga la democràcia o una bona part de la democràcia, la cultura política que acompanya el seu exercici i la societat oberta que creix al seu voltant. Passar una mica de fred l’hivern que ve perquè cal racionar el subministrament energètic és un preu molt barat per guanyar la guerra al tirà rus Vladímir Putin i mantenir aquella cultura i aquella societat. Però que la justícia es percebi com a polititzada i els ciutadans en desconfIïn; que les institucions de l’Estat es vegin com uns artefactes opacs i manipulables a mans d’una elit que vol preservar els seus privilegis i el seu poder; que es persegueixi impunement opcions polítiques legítimes sense respectar els drets dels qui les professen; que el govern espanyol governi a base de decrets llei sense passar per les cambres; que no se sàpiga exactament a què es dedica el Govern… Tot això fa que un país tingui un aire més a la Rússia de Putin que a una democràcia homologable. Si més no, que estigui contaminat d’aquest ambient tòxic il·liberal. Diràs que quant de pessimisme. Bé. Són fets, no invents. Potser els diaris no donen a l’abast i no poden presentar en bona forma un estat de coses del món que els desborda, els supera de tan dens i de tanta temperatura i pressió com suporta.
Alguns no sembla que s’hi esforcin gaire i no hi ha manera de saber quins. Fixa’t en les diferents narratives amb què El País i El Mundo expliquen el pla de mesures de protecció social que el govern de Pedro Sánchez vol presentar aquest dimarts al Congrés. Mentre El País ho presenta com un “rearmament ideològic davant del PP”, El Mundo ho conta com una nova improvisació de Sánchez, que no se’n surt d’atacar la crisi i ha d’inventar decisions a mesura que les dificultats el van desbordant. La Razón afegeix la seva particular interpretació: el pla de mesures obrirà una esquerda irremeiable entre els socis de la coalició que composa el govern espanyol. Potser sí que és alguna d’aquestes coses, o dues o totes tres alhora i potser alguna més. La desgràcia no és només que la situació econòmica i social comença a complicar-se, sinó que la informació està tan esbiaixada que ja no saps què passa realment perquè els diaris només parlen de què els hi sembla, com ho valoren i què els interessa. Per pensar-hi.
