El País, diari de referència d’Espanya de cara al món, explica que el govern d’Espanya va calcular malament en avalar la solució del Marroc per al Sàhara. Algèria, que cobreix el 27% de l’actual consum espanyol de gas natural, s’ha encabronat molt, però molt, i ha decidit tallar el comerç amb Espanya, tot obligant la intervenció de la Unió Europea. Avui, el govern espanyol és presentat com un mal agent diplomàtic, un actor poc previsor i un soci poc fiable davant les ambaixades, ministeris d’Exteriors dels països de la UE i d’Occident i de les corresponsalies dels mitjans acreditats a Madrid, que faran preguntes i agafaran aquest enfocament a l’hora d’escriure de tot aquest afer. Aquest és el poder que encara té el diari en qüestió. La portada d’avui d’El País és dinamita per al govern espanyol, també perquè el diari es mira l’actual coalició PSOE-Podemos amb una certa complicitat, cosa que saben ministres, ambaixadors i corresponsals. Per assistir a la discussió del consell de redacció d’ahir s’haurien pagat bones entrades.
Una cosa grinyola al títol d’El País. El subjecte és “el govern [espanyol]”, com si el “fallo de càlcul” pel que s’inquieten fos un astral que ha aparegut de sobte i del no res en comptes de ser conseqüència d’un seguit de decisions del mateix executiu. Tal com està escrit vindria a dir “el govern no està content del govern”. Aquesta contorsió no encaixa en la lògica política —i a més a més és una llàstima. D’una banda, sembla que es vulgui justificar o protegir al govern espanyol de les seves mateixes accions i no passar-hi comptes. De l’altra, aquesta és una manera horrible de tractar-lo, com si ministres i president fossin una colla de nens, incapaços de responsabilitzar-se del que fan i decideixen. Ja és això —tampoc no cal enganyar-se— quan el gran recurs de la Moncloa per donar una “resposta serena i ferma” a Algèria és cancel·lar la presència del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, a la Cimera de les Amèriques i fer-lo marxar cames ajudeu-me a Brussel·les a demanar ajuda al cosí ric i fort. Ja. Com a subtext del títol fa molt lleig.
La resta de diaris fan títols així aixà. Hi ha la cridòria del Trio de la Benzina, que tothom dona per descartada, de manera que aquests diaris estan més que amortitzats com a influencers. Si Pedro Sánchez o el seu govern fa A, és caca. Si fan B, també. En fi, que el que diguin no val res. Després hi ha els títols administratius, plans i sense tallant, de la resta. Que si Espanya “estudia denunciar Algèria davant la UE” o que si “recorre a la UE per respondre Algèria”. Ui, quina por tenen a Algèria. Presentar el recurs a Brussel·les com un mecanisme ordinari davant d’un conflicte com aquest és una manera de disfressar que Espanya ha posat la Unió Europea en un bon embolic diplomàtic i comercial enmig de la guerra d’Ucraïna i la crisi de subministrament del gas natural de Rússia. Podràs dir que Alemanya i França sempre han pressionat perquè Madrid donés suport al pla de Rabat pel Sàhara i que ara que ho han aconseguit de què es queixen. D’acord. Caldria saber, però, si volien pagar aquest preu.