És poc freqüent que el tema informatiu de la setmana —la guerra entre els poders de l’Estat— s’arrossegui fins a les portades de diumenge, dia que els diaris impresos preparen a l’avançada, com és el cas de l’ABC, que tenia previst desplegar en primera l’entrevista al Papa Francesc. O d’El Periódico i de l’Ara, que no han volgut renunciar a l’especial dedicat a la retirada de Joan Manuel Serrat, un material preparat amb tanta cura, inclosa la portada. El Periódico fins i tot no es diu “de Catalunya” sinó “de Serrat”. Els dos diaris són, ben cert, de col·leccionista. Val a comentar, però, un petit contrast. El Periódico diu en un subtítol que “artistes, intel·lectuals i polítics glossen l’intèrpret”, mentre que l’Ara, al seu torn, explica que “companys d’infància, músics i seguidors en fan un retrat coral”. Res, només que admira una mica que el diari ara editat per Prensa Ibérica no hagi aixecat —almenys en portada— aquesta bandera tan típicament seva de la gent i el carrer en comptes de la dels VIPs i els bons salons. Tant se val, perquè les coses canvien, per sort, i aquest comentari és un detall de senyor gran. Aquest diumenge segur que val la pena comprar aquests dos diaris de paper.
Altres capçaleres tenen en portada la promesa d’explicar-nos què hi ha darrere de l’enfrontament a mort entre el grup del PP, la majoria parlamentària del govern espanyol i l’actual majoria del PP al Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. El País, El Mundo, La Razón i La Vanguardia obren amb això. Els dos primers diaris ofereixen una reconstrucció de la crisi, el diari de la progressia boomer ho enfoca des del costat dels que promovien la intervenció del Tribunal Constitucional en les deliberacions del Congrés. El tabloide ultra, en canvi, explica les penes i treballs dels socialistes per mantenir-se aplegats en favor de les reformes legals promogudes per la Moncloa.
En el fons, uns i altres fan bufar el vent de la portada a favor del relat que han fabricat aquesta setmana. Per a uns es tracta d’una operació dels sectors més conservadors del fòrum, de l'Estat profund o Deep State, per no perdre la majoria dins el Poder Judicial i del Constitucional. Per als altres, la situació és la prova definitiva de la il·legitimitat de l’actual govern espanyol —argument de la dreta des de la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy—. Als diaris i al kommentariat de Madrid, i a bona part de l’elit política i mediàtica catalana, els agrada presentar el fons de tot l’afer com una pugna entre les diferents maneres de “tancar” el procés sobiranista a Catalunya, amb el teló de fons de les properes eleccions municipals i autonòmiques. Els que pengen la bandera d’una porra i no d’un pal, no volen abandonar la línia més repressiva: posar la solució en mans dels jutges i de la policia. Els altres ho voldrien resoldre ara de pressa i corrents, excarcerant als condemnats via indults parcials i retirant dels tribunals als processats per la porta del darrere, al preu que no es tornin a remenar les aspiracions independentistes. Continuarà. Perquè el fons del fons és una lluita pel poder real i cru, del que emana la política, la justícia i l’administració de l’Estat.
