Val a dir que aquest títol és bo per al Trio de la Benzina —i una mica per a La Vanguardia i El Punt Avui, que sonen la mateixa lletra amb una música diferent—. El diari dels Godó és un búnquer en defensa de la reforma laboral aprovada pel PP el 2012, que és el casus belli que esquerda la coalició de govern entre el PSOE i Unidas Podemos. Però hi ha algunes portades que, ans al contrari, peten de dents en informar d’aquesta situació tensa, com la d’El País, que obre amb les dissensions entre els socis de govern a Madrid però s’esforça per no descriure-ho amb cap paraula o expressió crítica o negativa. Al contrari, fa entendre que tot just ha estat una reunió de moltes, amb aquell bon rotllo, i que les negociacions seguiran. Tutto a posto.
El Punt Avui ho descriu d’una altra manera, menys protectora (“Se les tenen”). Però l’Ara i El Periódico s’estimen més no parlar-ne gaire i tiren palla als bous en dues peces petites perquè no surti fum per la xemeneia. El diari dels Moll obre amb un tema molt estimat per la premsa de la dreta madrilenya i fa servir fins i tot la mateixa expressió: “destralada a les elèctriques”. L’Ara obre amb la decisió de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de parar els peus a la querella de Vox, Ciutadans i Convivència Cívica contra el Govern pels avals de l’ICF als afectats per les confiscacions patrimonials del Tribunal de Comptes.
Finalment, com ja s’havia pronosticat aquí —no era difícil— tenen raó les portades que anunciaven, dia sí dia també, l’apocalipsi del govern espanyol per la dissensió infinita entre els dos socis. Cap diari explica les raons del desacord entre el PSOE i Unidas Podemos, fora del fet que el president del govern vol que la vicepresidenta Nadia Calviño encapçali la negociació de la nova regulació laboral, mentre que la vicepresidenta de Treball, la ministra comunista Yolanda Díaz, ho vol fer ella. Aviam, té el seu punt. En dos anys, Díaz ha aconseguit 12 acords entre sindicats, patronal i govern central a la taula de diàleg social, entre altres tres augments del salari mínim. Per què li han de retirar el comandament ara que arriba el filet mignon de la negociació laboral, que és de la seva cartera? Calviño, com a antiga euròcrata sènior (va ser directora general de Pressupostos de la Comissió Europea del 2014 al 2018), és vista per Brussel·les com a garantia que no es tocarà gaire la regulació laboral vigent, la del 2012, que els agrada tant. La UE ja ha deixat entendre que no està per brocs i que hi ha en joc els fons postpandèmia, dels quals depenen els pressupostos generals de l’Estat. És un joc una mica mafiós en el tauler del poder on La Vanguardia, El Periódico de España, El Mundo, l’ABC i La Razón juguen avui de peons contra Unidas Podemos.
Aquesta coalició ho té complicat. Ha perdut un diputat (Alberto Rodríguez dorme coi pesci) per la claudicació de la presidenta socialista del Congrés davant el Tribunal Suprem —i cap diari dels que aquí es comenten ha dit ni ase ni bèstia davant la ingerència del TS en el legislatiu—. Més complicat ho té el govern en si, que té molta feina pendent si vol salvar la fractura i complir les seves promeses electorals: l’anul·lació de la llei mordassa, la reforma de les pensions, el preu de la llum, la renovació i despolitització del Poder Judicial, la reforma del delicte de sedició, la llei de l’habitatge, la protecció de les llengües que no són l’espanyol, la regulació de la prostitució… Als diaris d’avui no li falten adversaris, siguin les previsions a la baixa del Banc d’Espanya i de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal o les peticions de l’Institut d’Empresa Familiar, un lobby, totes ben promogudes a les portades d’avui.
