El relat de les portades d’aquest dimecres és elemental, bàsic, simple. El Trio de la Benzina (El Mundo, ABC, La Razón) retrata Pedro Sánchez al debate sobre la nación com un president de govern encadenat a Unidas Podemos, un missatge que vol fer sonar en el cervell dels seus lectors que Espanya ha esdevingut una mena de república soviètica on l’Estat roba diners d’altres per remuntar els pèssims auguris electorals i afermar el seu radicalisme ideològic. La resta de diaris presenten les mesures contra la crisi econòmica com un “gir a l’esquerra”, una frase que en el cap de molts es relaciona més amb una adreça postal que amb una manera de fer política. Què vol dir “girar l’esquerra”? Ho resumeix El Periódico amb quatre paraules i una coma: “Més ajuts, més impostos”. Senzill però gràfic. Ho explica amb més cortesania El País, que parla “d’impulsar l’agenda progressista”, un tòpic de tertulià que és la cara falaguera i servicial del que La Razón descriu, amb més encert i un deix de ràbia i hostilitat, com “un discurs contra els poderosos”.
En fi. Un discurs contra els poderosos és, justament, el que deixa de bon cos a la ciutadania, cargolada per la inflació, les restriccions i el mal pronòstic que s’albira per la seva vida. A tantíssima gent, aquestes disposicions els farà l’efecte que per fi paguen pecadors per pecadors —i no justos per pecadors—. Als diaris de la dreta els costarà convèncer els votants de la perfídia de les mesures concretes del govern espanyol: gratuïtat de Rodalies, bo de cent euros mensuals pels estudiants, impostos a bancs i energètiques… Amb quines raons s’hi oposaran? Que el casinet de la borsa hagi reaccionat amb una patacada de gairebé 3.500 milions menys en joc tampoc és la notícia que ha de fer reaccionar la gent en contra. Ni la rebequeria del president de la CEOE, principal patronal espanyola, servirà per contraposar cap argument de prou pes emocional als plans del govern espanyol. Pedro Sánchez no pretén raonar res. Fa servir un artefacte retòric que activa un mecanisme inserit al software humà —David contra Goliat, el fort contra el dèbil— per transmetre eficaçment i fer simpàtica la seva causa. Els diaris que se’l miren bé fan el mateix.
Els dos grans derrotats a les portades són dues altres causes ben distants entre sí. Una és la trama patriòtica de toga, tricorni, cigaló i fària bastida al voltant del relat antiterrorista que ha fet servir el PP, embolcallada amb queixes, ganyols i atacs personals. El País els despatxa cruelment en un subtítol: “El PP ignora el debat econòmic i ataca Sánchez a compte d’ETA 11 anys després de la fi de la violència”. Patapam. Una manera ben elegant de dir que la dreta viu a la lluna de València i que no es preocupa de la gent sinó de les seves dèries ideològiques. Tots els diaris han pagat la poca traça i l’escàs sentit de la realitat del PP amb un silenci eixordador a les portades.
L’altra causa derrotada és la de Catalunya, aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. Derrotada al Congrés, si més no. No ha aparegut per a res en el debat parlamentari i no apareix per a res a les portades d’aquest dimarts. Certament, el que es negocia —reforma del delicte de sedició, amnistia, aturar la causa general contra l’independentisme, inversions pendents…— es negocia fora de la cambra legislativa, perquè de la bona o mala fortuna de la carpeta catalana en depén l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat on caldrà instrumentar tots els plans anunciats aquest dimarts per Pedro Sánchez. Torna la política, torna l’emoció. Potser també torna el periodisme, malgrat tots els indas i ferreras d’aquest món.