És penós veure portades com les de l’ABC o El Mundo, rabejant-se contra la declaració en què Arnaldo Otegi demana perdó a les víctimes del terrorisme d’ETA, afirma que a EH Bildu, el partit de l’esquerra abertzale, li sap greu el seu dolor, que mai s'hauria d'haver produït, i s’ofereix a mitigar-lo. És difícil entendre els judicis d’intencions que es fan a Otegi, o que ho considerin una maniobra del PSOE  per “blanquejar” els cinc vots de Bildu en l’imminent debat dels Pressupostos Generals de l’Estat, o que demanin impossibles, com és compensar tots els danys humans, socials i polítics causats pel terrorisme etarra. És comprensible que les víctimes es regirin. Són molts anys que l’entorn polític representat per Otegi ha afegit la sal del menyspreu a la ferida oberta dels morts i ferits. La ràbia d’aquests diaris, però, d’on surt? Una explicació és que reconeixements com el d’ahir, per insuficients que siguin —mai seran suficients; com ho poden ser?—, desmunten la narrativa que sosté la seva versió d’Espanya, la del tot és ETA, la dialèctica de vencedors i vençuts que no resol res. Deu anys després de la fi de la banda terrorista, no deu ser que el rebuig a girar full és també un rebuig a bastir un esdevenidor de concòrdia?

Diràs que l’esquerra abertzale són gent deficient, moralment invàlida, uns hipòcrites. Que fan tard. Que ells mateixos col·laboraren en les matances, ni que sigui indirectament. És molt llarga la llista de líders defectuosos que han estat crucials a l’hora d’aconseguir la pau en situacions semblants, des de Nelson Mandela a Sud-àfrica fins a Gerry Adams a Irlanda del Nord. És legítim posar-s’hi de cul —alhora que d’una gran miopia política si es vol un futur diferent—. Russell Bretherton, el funcionari que representava la Gran Bretanya a la conferència de Messina del 1955 —que acabaria a Roma el 1957 amb la creació del Mercat Comú, antecessor de la Unió Europea— va dir als reunits abans de marxar a la brava: “No hi ha cap possibilitat que vostès arribin a un acord sobre el tractat que discuteixen; si arribessin a un acord, no seria ratificat; i si es ratifiqués, no es compliria. I si es complís, seria totalment inacceptable per a Gran Bretanya. Parlen vostès d'una agricultura que no ens agrada, d'una competència sobre aranzels en què no hi volem participar i d'unes institucions que ens espanten. Monsieur le président, messieurs, au revoir et bonne chance”. Gran Bretanya va suar la seva entrada a la UE el 1973 i ara sua la seva retirada del projecte comú europeu. Compartir el mateix propòsit amb gent diferent —la UE, la reconciliació social i política…— demana una actitud a l’altura.

A la llarga, la necessitat de pau entre els homes preval sobre les ideologies que els divideixen. És complicat, vol temps, pot fracassar. Però és clau festejar tots els passos que contribueixin a la reconciliació. Certament, és difícil de descriure i, sobretot, d'entendre, especialment per a qui no hi ha viscut, l'ambient de por i de silenci que queia sobre les víctimes, la solitud i les vexacions patides, a més de la pèrdua d’algú estimat o de sofrir extorsió. Però negar-se a acceptar les declaracions d’Otegi —per imperfecte que sembli el missatger i mancat el seu missatge— és una actitud més a prop de l’entorn que justificava la violència que dels que cerquen la pau i la reconciliació.

En tot aquest procés, els diaris poden sumar o poden restar. Avui n’hi ha que sumen i n’hi ha que resten, inclosos els que no en diuen res en portada. Ara bé, ningú no pot segrestar la possibilitat de guanyar la reconciliació perquè considera insatisfetes les reclamacions particulars o poc castigats els botxins. Menys encara perquè no en treu benefici partidista. Donar suport a qualsevol intent seriós de guanyar la pau exigeix renúncies, d’acord, però tots hi guanyen. Potser els diaris farien bé de preparar els ciutadans per perdonar. El perdó no torna la vida als morts, però intensifica la dignitat dels vius. Perquè qui perdona atorga a l'ofensor una mica de la humanitat que ha perdut.

ABC, portada

El Mundo, portada

La Razón, portada

El País, portada

La Vanguardia, portada

El Periódico, portada

El Punt Avui, portada

Ara, portada

El Periódico de Madrid, portada