Quin contrast. Fora de La Vanguardia i l’Ara, la resta de portades ignora els advertiments del Grup d’Estats Contra la Corrupció (GRECO) del Consell d’Europa, que ha tornat a amonestar Espanya per la “situació crítica” del Poder Judicial. L’organisme “lamenta la manca de progressos” de l'Estat per garantir la “transparència” i “independència” en els nomenaments en l'àmbit judicial, insisteix que l'elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) l’han de fer els jutges i no les autoritats polítiques, que “no han d'estar involucrats en cap moment en aquest procés de selecció”. Aquesta situació causa una “percepció polititzada” del Poder Judicial, diu el GRECO, que també considera “preocupants” les relacions entre el govern espanyol i el fiscal general.
Justament aquest dimarts, diada de la Constitució, és el moment ideal per remarcar el bloqueig a què els dos partits espanyols majoritaris tenen sotmesa la renovació del Consell del Poder Judicial —per tant, del Tribunal Suprem i dels Tribunals Superiors i altres alts tribunals— i del propi Tribunal Constitucional. La mateixa insistència del GRECO en aquests punts és un gran argument per repercutir aquelles amonestacions en primera pàgina i no l’excusa per no donar-ho, com si la reiteració fos un avorriment i no expressió de que la Constitució importa un rave. El País ho diu en un raconet de portada, sense esmentar a l’organisme europeu, com volent dir que és un “afer intern” i perquè no quedi ningú malament.
En canvi, els diaris s’inquieten per altres coses. El País, per la divisió de l’esquerra, que complica les possibilitats de reeditar l’actual coalició que dona suport a l’Executiu de Pedro Sánchez. El Mundo diu que la majoria de votants del PSOE demana retallar competències a les comunitats autònomes. La Razón té una enquesta on els espanyols demanen reforçar la unitat d’Espanya a la Constitució. Aquest resultat té gràcia, perquè és l’única democràcia occidental on la mateixa Constitució posa la defensa de la unitat de l’Estat en mans de les Forces Armades. Com més es pot reforçar, doncs si, a més a més, aquesta Constitució és “la més irreformable del món”, com recorda l’Ara en primera pàgina?
Llegint les inquietuds dels espanyols, si més no dels que han estat enquestats a El Mundo i La Razón, ve al cap una carta que el 1921 envia Josep Pla a Joan Estelrich —un dels homes forts de Francesc Cambó— recollida a Periodisme i llibertat: Cartes 1920-1950, publicat fa poques setmanes per Edicions 62. Pla és a Madrid com a corresponsal i escriu: “Tenen una verdadera obsessió, de vegades còmica, pel nacionalisme català. Jo […] els recordo amb una violència tremenda que la unidad de la patria és, purament, un afer administratiu i això els molesta positivament. […]. Allò de la simpatia pels catalans és un mite, afortunadament. No ens poden veure ni ens podran veure mai”.
El que Pla explica el 1921 continua molt viu avui dia. Perquè tota aquesta inquietud per la unitat d’Espanya, desprotegida, o el poder de les autonomies, excessiu, no la generen Andalusia o Castella-Lleó, òbviament, sinó Catalunya. Justament l’ara expresident del CGPJ, Carlos Lesmes ho va recordar el 2017 i el 2020: la unitat d’Espanya és la base de l’estat de dret —no la democràcia o la separació de poders, etcètera. Primer, Espanya. Després, la resta. Ho glossa l’historiador Antoni Simón en una entrevista a propòsit de La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, publicat aquest mes per Editorial Afers: “Per molts intel·lectuals, agents i polítics espanyols, s’ha vist que la unitat d’Espanya és el seu màxim valor polític, i no pas uns altres. Ni la llibertat, ni el pluralisme”. Ni, segurament, la Constitució que es festeja aquest dimarts.
